Yezidis, a la nit dels temps
El Kurdistan és menys que un poble sense estat, és menys que una colònia. El Kurdistan és una nació trossejada, anihilada, ocultada i perseguida allà on s'expressi. En aquest blog relataré a diari el meu viatge per aquestes terres. Novembre 2005.
El soldat fica el cap per la finestra del cotxe i pregunta si algú de nosaltres parla turc. "Jo mateix", li responc. Mala llet, molta mala llet. "Què redimonis hi aneu a fer a l'Iraq?". Miro d'explicar-li quelcom inofensiu: turisme, interés acadèmic, quasevol cosa. Mentrestant n'arriba un de paisà, dels vertaderament dolents. "O sigui que a fer turisme a İraq, no?". Poc creïble, ja ho sé, però molt em temo que qualsevol altra resposta seria pitjor. "D'on ets, d'Espanya? Ets basc, no?", miro de negar-ho mostrant que al passaport hi posa Barcelona. "Doncs això, basc de Barcelona". No, no. Barcelona no està al País Basc, Barcelona està aquí i el País Basc està allà. "Ja, és clar, un al costat de l'altre." És inútil postergar la conversa amb aquell agent de duanes. A les properes preguntes faré veure que no l'entenc, que parla massa ràpid, i posaré cara d'esforçar-me en comprendre el seu turc. Poc després ens aviarà i ens deixarà creuar.
Avui toca zona de combats. Més a l'est d'Ergani entrem a la regió de Lice. A les muntanyes que l'envolten l'exèrcit turc està duent a terme un total de quaranta-dos operacions militars contra la guerra. La situació de guerra en què Lice viu immersa es van fent palesa a mesura que ens acostem al poble. Els controls i bases militars es van multiplicant. Lice mateixa està rodejada de bases. Ara hi viuen unes 11.000 persones i uns 7.000 soldats turcs estan estacionats al municipi. Els helicòpters militars que s'enlairen cap a les muntanyes o tornen de les muntanyes seran una constant de la passejada per Lice. També ho seran els soldats passejant, i els jeeps i vehicles blindats.
Trobo que tots els kurds amb qui parlem tenen una sorprenent voluntat de fer-nos comprendre la dimensió exacta d'allò que ens volen transmetre. No els basta amb un relat dels fets. Volen fer-nos entendre que els fets no són fets i prou, sinó quelcom de més personal, i alhora immensament col.lectiu, però sobretot trascendental.
Ercan Aktas té el parlar i el gesticular d'aquell que coneix la trascendència. En el seu fer hi ha quelcom d'extremadament amical, amable, familiar. Ercan és més vell del que aparenta. Té trenta-quatre anys i n'ha passat 9 a presó. Va ser empresonat en un dels pitjors anys de la guerra entre la guerrilla i l'estat, l'any 1994. Era estudiant compromès en una època on el compromís era delicte. Va ser prou fort per sortir-ne i com en el poema de Vicent Andrés Estellés, avançar decididament i escollir grement assumir la veu d'un poble. Malgrat tot, Ercan no ha parat un sol moment després de sortir de la presó i una de les activitats és la recerca dins de l'Acadèmia d'Història de Mesopotàmia, de la qual n'és cofundador.
“El poble kurd és un Bukalemon (camaleó)”. Així de misteriós i metafòric se’ns expressa el músic kurd Mehmet mentre fem el ressopó al seu apartament d’Üsküdar, a la riba asiàtica d’İstanbul. Mehmet té una dona que és professora de turc en una escola mitjana, entre l’escola primària i el liceu. Mehmet ens diu que és una ironia i una paradoxa: la dona és kurda i exerceix de professora de llengua turca. İ demà toca aniversari de la mort d’Atatürk i les escoles primàries, mitjanes i liceus de tot el país faran actes solemnes, cantaran himnes a la pàtria turca i al seu destí quasi diví, hissaran banderes, formaran en files els alumnes, rellegiran grans frases del fundador de la República i la dona de Mehmet tornarà a casa probablement contrariada, sinó enfurismada. Malauradament no parla anglès i no pot seguir la conversa. La filla de deu mesos ja l’han posat a dormir. És diu Zin, com la noia de l’epopeia romàntica kurda “Mem-u Zin”, Mem i Zin. Com no podia ser d’altra manera, la història d’aquests dos enamorats kurds acaba en tragèdia. No pot ser d’una altra manera perquè són kurds i tal com apunta Mehmet, el poble kurd és sobretot un poble desafortunat.
Hem anat a dormir tard altra vegada i pel matí no hi ha qui es llevi. A les deu hem de ser al Centre de Cultura de Mesopotàmia (MKM) per entrevistar-nos amb la seva directora, Elif. A la una hem de ser a l'altra riba del Corn d'Or, al barri d'Un Kapane, per entrevistar-nos amb l'editor d'Aram Yayincilik.