divendres, de desembre 01, 2006

Yezidis, a la nit dels temps

Un país de fireta


No sé exactament quina idea teniem tots plegats de la regió del Kurdistan de l'İraq. Crec que la relació amb l'ocupació militar de l'İraq em feia pensar en el Kurdistan iraquià com un nou Liban al cor de l'Orient Mitjà. Almenys pel que fa les inversions i a l'economia. Potser també com un petit İsrael enmig de poblacions hostils (turcs, perses i sobretot àrabs).

De moment no hem vist cap soldat estramger. Un alt càrrec del govern, que ens ha donat la benvinguda i uns primers contactes, ens ha explicat que al Kurdistan només hi ha un destacament sudcoreà de quinze soldats, que es fan acompanyar per peshmergues kurds quan han de sortir de la seva minibase.

Els peshmergues (literalment, "els que avancen cap a la mort") són els guerrillers kurds que durant mig segle han combatut en diferents guerres i revoltes contra el poder central àrab. D'ençà de l'autonomia, els peshmergues han baixat de les muntanyes i alguns s'han jubilat de la lluita armada, mentres els més joves mica en mica han anat ingressant a la policia i a les forces armades kurdes. L'alt càrrec del govern, de nom Ferdat, ens comenta l'enorme dificultat que van tenir per convèncer els peshmergues que entressin al nou cos de policia kurda: per ells, la policia era l'enemic. Molts, davant la disjuntiva, van abandonar les armes.

Però, policies o militars, tots em van vestits de guerrillers i em traginen les mateixes kalashnikovs. Palestí negre al cap, faixa a la cintura, pantalons amples i espardenyes. Alguns fins i tot es desplacen en ase. La resta sobre tractors i camionetes.

D'altra banda, el país no desentona gens amb els peshmergues. Tot és de fireta. Teranyines de cables cobreixen els carrers, les cabines de telefon consisteixen en un parasol i un telefon casolà sobre una tauleta de nit, les benzineres es redueixen a un tub que surt de sota terra en el millor dels casos, o en una pila de bidons al marge de qualsevol carretera.

No hi ha petroli. Bé, sí que n'hi ha. La gran desgràcia del Kurdistan és que sura en un mar de petroli que s'amaga sota cada pedra del país. Però mai no l'han pogut explotar. İ ara el poc que comencen a explotar, és Bagdad qui el recapta i va per a l'exportació, segurament per a pagar les despeses de l'ocupació multimilionària. La qüestió és que per als kurds quasi no n'hi ha, de benzina.

İ mireu que és molt necessària. Perquè tampoc tenen electricitat. Bé, sí que en tenen, però arriba tota ella de la veïna i rencorosa Turquia., que a voltes en lliura i a voltes no. Per tant, tota botiga i les llars que s'ho poden permtre, té a la vorera un generador elèctric, per suplir la manca intermitent d'electricitat. Però és clar, suplir la mnac d'electricitat amb l'escàs petroli tampoc és el millor invent del món. Així que espelmes també en té tothom.

Però això sí: "el Kurdistan és un país segur, aquí no hi ha terroristes".

En fi, crec que he arribat a la república més bananera que mai he vist. Més que Síria, fins i tot. Però amb la diferència que una certa innocència, alegria, germanor, no sé com dir-li, es respira, amb més o menys intensitat, per tot el país.

dijous, de novembre 30, 2006

S'ha acabat la guerra, ara toca Kurdistan

El soldat fica el cap per la finestra del cotxe i pregunta si algú de nosaltres parla turc. "Jo mateix", li responc. Mala llet, molta mala llet. "Què redimonis hi aneu a fer a l'Iraq?". Miro d'explicar-li quelcom inofensiu: turisme, interés acadèmic, quasevol cosa. Mentrestant n'arriba un de paisà, dels vertaderament dolents. "O sigui que a fer turisme a İraq, no?". Poc creïble, ja ho sé, però molt em temo que qualsevol altra resposta seria pitjor. "D'on ets, d'Espanya? Ets basc, no?", miro de negar-ho mostrant que al passaport hi posa Barcelona. "Doncs això, basc de Barcelona". No, no. Barcelona no està al País Basc, Barcelona està aquí i el País Basc està allà. "Ja, és clar, un al costat de l'altre." És inútil postergar la conversa amb aquell agent de duanes. A les properes preguntes faré veure que no l'entenc, que parla massa ràpid, i posaré cara d'esforçar-me en comprendre el seu turc. Poc després ens aviarà i ens deixarà creuar.

El Tigris és la frontera natural entre Turquia i el Kurdistan iraquià. Només passar la duana turca veiem una bandera onejant sobre una espècie d'arc de triomf que dóna la benvinguda al país d'enfront. Dubtem uns moments sobre els colors de la bandea: serà la iraquiana o bé... sí, efectivament, la bandera que oneja a la propera duana és tribarrada, verd, blanc i vermell i té un sol enorme al mig... és la bandera del Kurdistan!

Creuem el pont i un peshmerga kurd ens fa baixa del cotxe amb un somriure d'orella a orella, ens dóna la mà i ens dóna la benvinguda. Du una metralleta enorme penjada de l'esquena. Però només li falta convidar-nos a seure i portar-nos te. No, no li falta. Ens fa passar a la sala d'espera pels visats i ens porten la corresponent tassa de te. No m'imagino la Policia Nacional portant-nos uns tallats a la Jonquera.

Acabem d'entrar al nord de l'İraq, a la regió autònoma del Kurdistan iraquià. No en coneixem gaire i tenim milers de dubtes. Aviat descobrirem que al Kurdistan iraquià no hi ha guerra, ans al contrari, hi ha certa fraternitat entranyable entre els seus habitants, siguin joves, treballadors, policies o militars. Estrenen llibertat, com aquell qui diu. La guerra l'hem deixat enrera, en creuar el Tigris. İ ara entrem un tros de Kurdistan on, malgrat els peros i els malgrats que ens remouen la consciència, els kurds viuen en kurd.

Però no podem oblidar que entrem a l'İraq de la televisió, de l'ocupació militar, del deguoteig de sang constant i diari.

Això, que estem plens de dubtes i preguntes, alhora contrariats i emocionats.

Lice va ser, és i serà

Avui toca zona de combats. Més a l'est d'Ergani entrem a la regió de Lice. A les muntanyes que l'envolten l'exèrcit turc està duent a terme un total de quaranta-dos operacions militars contra la guerra. La situació de guerra en què Lice viu immersa es van fent palesa a mesura que ens acostem al poble. Els controls i bases militars es van multiplicant. Lice mateixa està rodejada de bases. Ara hi viuen unes 11.000 persones i uns 7.000 soldats turcs estan estacionats al municipi. Els helicòpters militars que s'enlairen cap a les muntanyes o tornen de les muntanyes seran una constant de la passejada per Lice. També ho seran els soldats passejant, i els jeeps i vehicles blindats.

Però nosaltres no hem vingut a Lice per veure de prop l'exèrcit turc. Hi hem vingut per veure com s'ho fa la vila per reconstruïr-se de les cendres. Doncs Lice va ser un dels pobles de més població que l'exèrcit turc va cremar i derruïr en la seva major part durant els anys més durs del conflicte armat, principis dels noranta. Lice va tenir un dia 15.000 habitants i el pas de l'exèrcit va aconseguir reduïr la població a un parell de milers. Des de a uns dos o tres anys la gent comença a tornar. Encara hi ha conflicte, però cada vegada és més reduït i afecta menys la població civil.

Queden carrers sencers en runes i amb gran precaució treiem les càmeres i gravem. Ens sobrevolen helicòpters militars. Per sobre de les miserables cases dels habitants de Lice s'alcen ordenats els edificis governamentas de l'exèrcit i les seves casernes relluents. Un parell de nenes carreguen sacs de sorra a la porta de casa, en un dels carrers a meitat en runa.

-"Tot el vostre carrer eren cases abans?" els pregunto en turc.
-"Si, però ara ja no. Les van cremar", respon la més gran, que és alhora la menys tímida.
-"Qui les va cremar?"
-"Ells" - i m'assenyala un dels helicòpters.

L'endemà llegirem a la premsa, a l'Ülkede Özgür Gündem, que set guerrillers i guerrilleres kurdes van perdre la vida ahir en els combats a les muntanyes del voltant de Lice, que un dia va ser ciutat, avui torna a ser-ho i que segur res no la farà desistir mai d'aquesta admirable obstinació.

dimecres, de novembre 29, 2006

L'home de negre

Ahir vam anar al sud de Diyarbakır, a Hasankeyf, província de Batman. Us podeu imaginar la batcançó que anavem cantant dins del batbus al llarg de tot el batviatge. No vam parar fins que no vam fer parada a Gotham City, és a dir, Batman en qüestió, i vam intuïr que molta gràcia no els feia als kurds que ens envoltaven.

Doncs avui hem anat cap al nord de Diyarbakır, cap a la vila d'Ergani. Sembla un poblet a primera vista, però el cartell de l'entrada, que arreu de Turquia indica sempre altitud i població, ho diu ben clar: 96.000 ànimes.

Hem quedat a l'ajuntament amb l'alcalde, que el coneixo personalment i ens havia convidat a visitar el seu poble. Ens rep amb gran alegria i ens posa un cotxe a disposició que ens durà a visitar unes altres coves, com les de Hasankeyf, però notablement més treballades. Una d'elles, de fet, és tot un palau amb abeuradors per a les cavalleries i columnes i bancs per tot arreu. Després ens durà també al cim de la muntanya que fa ombra al poble i des d'allí podrem veure a vista d'ocell una enorme extenisó de terra i de Tigris. Probablement una minúscula parcel.la de Kurdistan. Altra vegada a punta d'una roca, allà a la intempèrie, s'alcen les runes d'una esglèsia cristiana de Santa Maria, dels temps més antics del cristianisme.

Pero abans d'aquestes excursions, l'alcalde ens ha acompanyat personalment a visitar l'orgull de l'ajuntament, que des de fa tres anys és governat pel pro-kurd DTP: el centre de cultura kurda. Ens ensenya la sala de teatre, la sala d'ordiandors, la sala de música amb tot d'instruments kurds, les aules, el menjador... İ volent extreure material audiovisual per al ostre documental li preguntem per la tasca de recuperació i normalització de la llengua kurda. En quin prestatge amaguen els llibres kurds de la bibliteca del centre cultural? Quanta gent estudia kurd a les aules? Quants dels alumnes de música opten pel kurd alhora de cantar les seves cançons?. L'alcalde baixa la mirada i sent que potser ens ha decepcionat. És el centre de cultura de l'ajuntament i l'ajuntament no és més que un apèndix de l'estat. Tenen prohibit usar la llengua que parlen en un edifici públic.

Aquest aspecte no cal que ens el dramatitzin gaire. Com a català puc arribar a imaginar-me què és tenir prohibida la llengua pròpia i haver d'usa-ne una d'estrangera, una d'imposada a sang i foc. Però potser no em pugui posar tan fàcilment en la pell d'aquell alcalde de poders tan limitats i envoltat d'una pobresa tan gran, que ens mostra eufòric el fruït de dos anys de legislatura, dels dos primers anys en què s'ha permès als kurds presentar llista i, per tant, governar el seu propi municipi, i que baixa la mirada tan avergonyit perquè és un acalde kurd que no pot ni usar la seva llengua en el centre de cultura kurda que ell mateix ha projectat.

Al Kurdistan, com a Catalunya, l'estat ocupant relega la cultura pròpia al reducte folclòric. A les danses i les melodies, als vestit brillants i els mocadors daurats al cap, a les espardenyes i la bağlama (guitarra kurda).

Soparem en un despatx de l'ajuntament amb una secretària la mar d'eixerida que no aixeca un pam de terra però és l'alegria d'aquell edifici. En sortir, entre rialla i rialla es posarà seriosa i em dirà que dos dels seus germans van morir a la guerrilla i l'altre viu a Berlin, sense uls perquè li van arrencar a la presó turca on hi havia entrat per la seva vinculació al moviment independentista kurd.

Un home vestit amb gavardina negra i de posat més que misteriós ens estava esperant a la sortida de l'ajutament. Ens ha vist i ha girat cua. Marta i Facu juren que és el mateix home de negre que aquest matí estava a la porta de l'ajutament i també semblava esperar la nostra arribada. Hores més tard, ja a l'hotel de Diyarbakır, remirant les cintes que hem gravat a Ergani ens fixarem que un cotxe blanc ens havia estat seguint tota l'estona.

Queda així inaugurada l'hora de la paranoia, que a partir d'avui i en endavant, suposarà tot un esdeveniment diari per al grup. Saben els turcs tots els nostres moviments? Era l'home de negre de la policia o del MİT, els serveis secrets turcs? Passarem la frontera amb İraq?

L'home de negre, és a dir, l'ombra de la sospita ens acompanyarà ja al llarg de tot el viatge.

La nova Atlàntida

Tot al voltant del poble de Hasankeyf s'endevinen desenes, centenars de coves al peu de les muntanyes que l'envolten. No són coves qualsevols. A mesura que ens hi acostem els forats a la roca comencen a tenir ordre i certa modernitat Tenen porta i fins i tot número de porta! Per a més admiració ens adonem que les coves estan habitades. Veiem una dona sortir d'una cova a mitja falda de penyasegat per estendre la roba i l'alè se'ns glaça. D'una cova més amunt surt una nena vergonyosa que ens saşuda ı quan li tornem la salutació córre a refugiar-se de nou a ala cova.

El Tigris, d'un marró terrós, creua solemne el poble de Hasankeyf. Els penyasegats s'alcen al seu pas. Unes runes recorden un pont d'èpoques remotes. Si el Kurdistan, l'antiga Mesopotàmia, és el bressol de la civilitació, Hasankeyf deu ser la mainadera que grontxava tal bressol.

Un impecable funcionari de l'ajuntament de Diyarbakır ens ho havia dit ben clarament: Hasankeyf no és kurd, ni musulmà, ni assiri, ni cristià, ni zoroàstric, ni turc, ni mesopotami... Hasankeyf és més vell que tot això ia la vegada és tot això en certa mesura. Hasankeyf no pertany a ningú més que a la humanitat mateixa.

Dos torres s'alcen sobre el cel de Hasankeyf i ningú no ha endevinat encara en quina llengua són els gravats que les decoren. İ al cim del penyasegat, que per la quantitat de coves sembla un rusc d'abelles, només que d'homes, s'alcen les ruïnes d'una enorme fortalesa. També aquesta construïda abans que es fés la llum sobre la terra, segurament.

Crec que fins i tot el Tigris va haber de demanar permís a Hasankeyf per passar pel seu mig, el òbviament li devia concedir de grat, doncs totes les coves i les cases s'alcen a primeríssima línea de riu.

El premier turc Erdoğan va venir a Hasankeyf el mes de juny i va col.locar la primera pedra.
El projecte governamental Güneydoğu Anadolu Projesi (Projecte de l'Anatòlia del Sud-est, o si ho preferiu, Projecte del Kurdistan), preveu construïr una presa més avall de Hasankeyf. En breu, el poble de Hasankeyf i amb ell, la mainadera que grontxava la civilització desapareixerà sota les aigües del Tigris.

Potser la llegenda de la civilització perduda de l'Atlàntida no és tan llegendària com creuen alguns i tot plegat va ser tan sols un projecte de l'anatòlia del sud-est qualsevol.