dimarts, de novembre 21, 2006

Adalet yok

Trobo que tots els kurds amb qui parlem tenen una sorprenent voluntat de fer-nos comprendre la dimensió exacta d'allò que ens volen transmetre. No els basta amb un relat dels fets. Volen fer-nos entendre que els fets no són fets i prou, sinó quelcom de més personal, i alhora immensament col.lectiu, però sobretot trascendental.

Abans d'acomiadar-nos, Mehmet ha allargat el braç i m'ha entregat una nota. Vol que la faci arribar no sap ben bé on, però fora de Turquia. No sap ben bé a qui, però crec que això tampoc el preocupa gaire. He vist com l'escrivia en un racó, enmig del desastre de casa mig enrunada en la què viu. S'hi ha esmerçat sobremanera, amb una lletra polida i clara i un llenguatge senzill perquè la pogués entendre fins i tot jo. En marxar ens ha donat la mà mentre renyava els seus nens perquè estaven acceptant quatre monedes que algú de nosaltres els estava oferint.

De la finestra ençà la filla gran de Mehmet, d'uns deu anys, ens ha espiat tota la tarda i ara ens mira amb certa tristesa, crec endevinar. De cop he entès, per la seva sola mirada, que ser la filla gran d'aquella família pesava enormement sobre els seus deu anys.

Al poble tenien ovelles i gallines i llauraven la mateixa terra des de la nit dels temps. A ciutat malviuen en una casa mig caiguda, sense feina, sense diners, sense drets, sense ONU. Adalet yok! exclama repetidament Mehmet mentre ens ho narra i pica repetides vegades les mans per mostrar-nos d'un gest el què vol dir-nos. No hi ha justícia, adalet yok!

Al poble de Mehmet van arribar un dia els soldats de l'exèrcit turc. Els van dir que donaven suport a la guerrilla i els van treure de les seves cases, i sense més discussions van calar foc a totes les cases, van acabar amb el bestiar i es van endur els joves presos. Mehmet i els seus van fer cap a la ciutat sense més objectes que la roba que duien posada aquell dia i així sense més, van començar a caminar cap a la ciutat, cap a Diyarbakır, on maşviuen com poden fins el dia d'avui.

No va venir l'ONU, ni ajuda de cap mena. Suposo que també per a l'ONU hi ha refugiats i refugiats.Tan sols un breu reconeixement de no fa gaire del govern d'Ankara en que admeten que l'exèrcit, en la seva lluita contra la guerrilla, va cremar 3.200 pobles kurds. Peró lÓNU ni una paraula ni mitja.

Em paro a llegir la nota de Mehmet a la llum del primer fanal:

"Sóc cap d'una família de sis membres i em trobo en una situació difícil. No tinc ingressos de cap mena. En aquests moments em veig forçat a viure en aquesta casa que està a punt de caure. El pis de dalt ja es va ensorrar. Vivim al pis de baix. Si seguim aquí, un dia caurà la casa sobre els nostres caps."

Li he promès que li escriuré una postal des de Catalunya. No sé què més podia fer.