dijous, de novembre 16, 2006

Kurdistan aurrera!

Ens han fet passar a la sala VİP del Congrés de Joves del DTP i allí ens espera Oier, un jove basc que ha estat convidat pel DTP per parlar al congrés. Ve cap a nosaltres directament i el primer que ens diu: pero vosaltres què hi feu aquí?

Amb Oier parlarem de moltes coses. De com està el procés de pau a Euskal Herria, de les tensions que es viuen dins de l’esquerra abertzale en aquest moment d’impasse del procés de pau, de com es veu des d’allí la situació política als Països Catalans… Però sobretot parlarem del Kurdistan de Turquia, de les seves impressions i de les nostres. Oier està més que commogut amb la situació dels kurds. Diu que es perd en les dimensions del conflicte, molt més grans que les del conflicte basc. Coïncidim en l’admiració envers el treball polític de l’esquerra kurda i envers els seus plantejaments polítics progressistes per a una població majoritàriament rural, de religió musulmana i inserida en un context regional actualment poc favorable a aquestes posicions, l’Orient Mitjà.

Nosaltres, com els kurds, no estem en la lluita per afició, sinó perquè el nostre desnvolupament quotidià com a poble, com a cultura, com a xarxa social, arriba a un punt on topa amb les lleis de l’estat que ens legisla, sense que nosaltres haguem decidit mai que sigui aquell estat qui ens legisli. Els kurds no salten a les muntanyes per afició a l’escalada o al tir al plat. Com a poble es veuen abocats a la lluita contra aquelles barreres que impedeixen el seu lliure desenvolupament. Així ells, com nosaltres, vivim la desgràcia de la guerra perquè és l’única alternativa que ens han deixat per sobreviure com a pobles. Tanmateix així ells, com nosaltres, aspirem a viure un temps de pau on les nostres societats puguin desenvolupar-se en tota la seva riquesa i diversitat sense cap altra barrera que el respecte.

Oier es queda uns dies més a İstanbul. M’agradaria quedar amb ell un altre dia i continuar xerrant. Però avui marxem a Diyarbakir i ja és tard. Hem de marxar corrents.

dimarts, de novembre 14, 2006

Van cremar el meu poble, entesos?



Diumenge ha estat un dia d’aquells per recordar i riure un cop passats, però que mentre el vius no fa gaire gràcia. A les deu del matí, Mael ha vingut a deixar la seva motxilla a casa. Avui marxem a Dıyarbakir, la capital del Kurdistan de Turquia. Però abans d’agafar l’autocar, volem anar al Congrés de la Joventut del DTP (Partit de la Societat Democràtica, Demokrasi Toplum Partisi) que té lloc avui a les 12 del migdia a no sabem ben bé on.
DTP és pràcticament l’únic partit kurd legal a Turquia i sovint se l’acusa… bé, de fet, continuament se l’acusa de ser la pantalla legal de la guerrilla del PKK.
Facundo com sempre té mal a llevar-se i no és fins passades les onze que caminem envers Taksim per, abans de tot, saber on es fa el congrés. Entrem en un café d’internet i busquem l’acte per internet. No existeix. Hi ha de ser per força, però no el trobem per enlloc. Hi ha de ser perquè vam veure els cartells mab els nostres propis ulls per İstiklal. Encara estaven humits de la cola d’encartellar i un jove disconforme amb els cartells es dedicava a arrancar-los un a un, fins que dels cartells del DTP no en va quedar ni un.
Finalment optem per trucar Ercan i demanar-li informació. Només que Ercan no parla res mşes que no sigui turc o kurd. Així que entendre’s serà difícil. Olimpyath Spor Salonu, a Bagcilar, és tot el que arribem a entendre. Alguna cosa ens ha dit tambşe d’anar primer fins a Mecidiyeköy i d’allí agafar un bus urbà. És tard, així que anem a tal lloc i d’allí optem pel taxi per no perdre’ns l’acte. İ el taxi, que assegura conèixer el lloc, ens duu lluny, lluny, molt lluny. İ el viatge ens surt car, car, molt car. İ quan arribem no sembla haver-hi gaire ambient. El taxi gira cua i estem a les afores de les afores. Un centenar de joves s’agrupen a l’entrada de la porta. A dins hi ha una trentena de policies. Però al cap de pocs segons ja ens adonem que són seguidors d’un equip de futbol i que allò no és Spor Salonu sinó Olimpyath Stadi. Valenta estafa!
Ja són quarts de dues i estemprdut enmig del no res. Preguntem a la gent com podem sortir d’allí i ningú no ho sap. Així que preguntem a la policia com sortir d’allí i després d’una breu conversa ens pugen dalt del cotxe i ens porten a passejar. De fet, gràcies a aquell parell de policies que ens duen fins la línea de minibusos més propera, podem sortir del cul de sac on ens haviem ficat. La ràbia per tal pèrdua de temps i diners se’ns apodera. A més, el congrés del DTP on s’havien de reunir milers de joves ja ens l’hem perdut probablement.
El minibus avança a velocitat de cargol per una barriada pobríssima de les afores d’İstanbul. A les parets hi ha pintades en kurd a favor dels presos polítics, i en turc cridant a la revolució i convocant a les manifestacions de l’ú de maig. De sobte ens creuem amb una pancarta que anuncia l’acte que ens hem perdut i llegim… que és fins a les cinc! Encara hi som a temps!
Deu mil anys després el minibus, ple ben ple de gent, arriba a Mertel, on els minşbusos enllacen amb la xarxa de busos urbans. Allí hem de buscar un minibus que ens porti al barri de Bagcilar. Un venedor de pastissets ens indica que surten de l’altra banda de la carretera. Però mentre ens ho explica davant nostre un cotxe passa volant ı un home vell salta disparat pels Aires, fa clara i nítidament un volta de campana i cau estès a terra. De cop unes dones es posen a xisclar i corren cap al vell, un nen córre darrere el cotxe i s’encara amb el conductor violentamet. İ la meitat de la multitud que es troba a l’estació s’aplega de cop al voltant del pobre home que encara no sap d’on li han plogut les castanyes. Tot i que ha caigut just davant nostre, després dels primers moments i en veure que tohom s’ocupa d’ell, mica en mica ens fem fonedissos fins que creuem la carretera i anem camí del meeting. Per fi!
Després de buscar una mica pel barri de Bagcilar comencem a veure banderetes del DTP. És un barri plagat de cartells dels ultranacionalistes turcs, el partit més feixista dels que hi ha a Turquia. İ veure banderetes del partit kurd d’esquerres en un barri aparentment dominat pels del MHP, els ultranacionalistes, ens fa, si més no, extremar precaucions. Sí, ja hi arribem, hi ha desenes d’autocars amb els cartells de l’acte penjats a les finestres i comencem a veure policies, i policies, i més policies i tanquetes i tanques i controls…
Passem a dins de la barrera policial, completament encerclada per antiavalots i vehicles blindats, i ens para el cordó de la policia per identificar-nos i regristar-nos. A Facundo no li fan res. A mi em registren de dalt a baix. Potser perquè parlo turc i pensen que sabent turc haig de saber perfectament que m’estic ficant on no em demanen. İ al francés li diuen que sense passaport –se l’ha deixat a casa- no pot entrar. İ gran error! No he buidat la motxilla abans de marxar de casa.
Me l’obren de bat a bat i en treuen tot el que tinc. Diaris kurds, diaris d’esquerres, notes sobre les operacions militars al Kurdistan, apunts sobre la societat kurda… İ comença el ball de preguntes: no estimes Turquia? Ets Apocu (seguidor d’Abdullah Öcalan)? Ets terrorista? Véns d’Espanya… ets basc? Ets de la ETA? No. Doncs així, ets català? Per què vas a un acte de terroristes? No ho saps que aquesta gent mata nens? Ets periodista?
Tot acaba en no res. Deu minuts després m’estic dicutint amb l’inspector sobre la bona temporada del seu equip, el Trabzon Spor. İ quan ser que és de la Mar Negra li faig broma, perquè els de la Mar Negra són com els de Lepe per nosaltres. İ ja tot ha passat.

Adrenalina. Cautela. Entrem al recinte i és ple de gent. Potser milers de personesş milers de kurds. De les grades pengen pancartes que exigeixen llibertat. Del sostre pengen fotos de màrtirs i lluitadors. Pugem a les grades més altes i seiem. Facu comença a gravar. A mi de seguida em vénen a parlar dos joves. La cautela em porta a explicar-los que fem un treball per a la universitat sobre Turquia i l'accés a la Unió Europea. Per tant, s'entén parcialment perquè ens interessem per la qüestió kurda. Però a ells els és ben bé igual la meva cautela.
"A mi em van cremar el poble, entesos? A mi, i a aquella dona de més avall i a l'altre i a tothom. Som milers, milions, els refugiats. İ no som turcs, entesos? Som kurds!"

Entesos

Aquí no hi ha germanor entre pobles!


A l’hora acordada ens dirigim cap al despatx d’Eren Keskin. Aquesta històrica advocada, defensora dels drets de TOTS els humans, ens convida amablement a passar al seu despatx. La primera impressió en veure-la en persona és que a les fotos d’entrevistes anteriors tenia tota una altra pinta. Se’ns presenta amb els ulls abundament pintats de negre, els cabells recollits per sobre del cap, un vestit atrevit de colors foscos i unes botes negres relluents de dos pams d’alçada. Facundo em comentarà més tard que estem davant de l’Aramis Fuster kurda.
Bromes a part, Eren Keskin és envoltada sens dubte per certa aureola de misticisme o, si més no, de superioritat. Ella se’ns mostra d’allò més humana i amiga, però és innegable que, només per allò que sobre ella he llegit, a mi almenys em mereix un respecte extraordinari. L’entrevista a Eren Keskin serà un pèl diferent de les demés. Baran ens tradueix del turc al francès. Per comptes de fer-li preguntes tancades he decidit que a Eren Keskin li demanaré certes afirmacions que ha anat fent a la premsa al llarg dels darrers anys i que li han costat un suma total de 12 anys de presó.
Eren, ets turca?
No, no i no. Als catorze anys vaig prendre consciència plena que el meu poble i la meva família eren kurds, i no turcs com m’han volgut ensenyar sempre. Només mon avi, que ve dels Balcans, no és kurd. Així que seré el que seré, però turca no. Ni ho vull!
Així de clara i contundent se’ns mostrarà al llarg de tota la entrevista. Negar la turquicitat és delicte penal, cal no oblidar-ho.
Eren, no creus en la germanor entre els pobles kurd i turc?
Quina bajanada és aquesta? No hi ha germanor entre dos pobles quan el primer basa la seva identitat en l’extermini del segon. Aquesta frase em sembla perfecte que la utilitzin gran nombre de kurds i turcs per demostrar-se continuament la seva estima. Però és completament hipòcrita.
Eren, quin futur somnies per al Kurdistan?
Mira, a mi em sembla perfecte que la guerrilla kurda proposi el confederalisme i la democratització per a Turquia. Però a mi, si mai em pregunten, jo diré que vull viure en un Kurdistan independent, tal com sona, independent!, per allí poder continuar exercint la meva professió d’advocada i la meva tasca d’activisme pels drets humans i d’enfrontar-me al poder.
Eren, com lligues la defensa dels drets dels kurds, amb la dels homosexuals i els travestis?
No la lligo jo. La lliguen ells mateixos. Un dia hi ha un travesti esperant a la sala d’espera i arriba el pare d’un pres polític kurd i s’asseu al costat. Ni el travesti ha parlat mai amb un home d'un poble cremat del Kurdistan ni l’home hauria cregut mai que es podria trobar mai cara a cara amb un travesti. Però al cap de poca estona de parlar se n’adonen que tenen molt i molt en comú. Els dos són víctimes del masclisme que sustenta el militarisme i del militarisme que se sustenta en el masclisme.
A Turquia el gran problema és que la ciutadania encara no pensa en termes de ciutadania, sinó en termes d’estat, per tant, en termes militars.
İ Eren, tens esperances en el canvi?
Poques, molt poques. Les poques que tinc, les tinc en la societat civil turca, que algun dia hauria de dir prou. Però no tenen gaire fonament. Les mateixes organitzacions ecologistes, feministes o socialistes turques no saben sortir-se de l’enquadrament ideològic turc, xovinista i militarista. Són capaços de manifestar-se contra la reducció del Bosc de Belgrad(İstanbul) i al mateix temps incapaços de denunciar la crema intencionada de milers i milers d’hectàrees de bosc al Kurdistan per escombrar del mapa la guerrilla. Les mateixes feministes s’acaben creient que els crims d’honor o la violència de gènere contra la dona no són més que problemes kurds, deguts a un suposat endarreriment intel.lectual i cultural dels kurds, tal com la premsa oficiosa s’afanya a informar. İ pretenen que a la resta de Turquia tals casos són marginals, aïllats, casuals.
Durant més de dues hores les declaracions de Keskin aconseguiran posar vermell fins i tot el nostre traductor kurd. Per la valentia del seu pensament, i perquè la seva trajectòria avala sobradament la seva valentia. Recordo ara que en una de les entrevistes que he llegit d'ella, el periodista li preguntava sobre el proper ingrés a presó. Eren responia que estava preparada, que volia fer feina dins de la presó, visita la gent que ella havia defensat, les dones, els kurds, els homosexuals, els insubmissos, tots els que ella havia defensat mentrev era en llibertat. İ que volia escriure i treballar en la defensa dels drets dels persos des de dins de la presó, fins i tot estant ella mateixa presa. Només li preocupava el seu pare que estava malalt de càncer i la seva neboda que l'havia vist més vegades presa que lliure.
El periodista, esparverat, li preguntava si era possible prendre's tant alegrement l'ingrés a la presó. Eren, solemne entre les solemnes, va engegar-li: "İ què vols? als kurds ens toca riure front les adversitats! Si no què seria de nosaltres?"

A mi em van matar. Explica-ho!

Ercan Aktas té el parlar i el gesticular d'aquell que coneix la trascendència. En el seu fer hi ha quelcom d'extremadament amical, amable, familiar. Ercan és més vell del que aparenta. Té trenta-quatre anys i n'ha passat 9 a presó. Va ser empresonat en un dels pitjors anys de la guerra entre la guerrilla i l'estat, l'any 1994. Era estudiant compromès en una època on el compromís era delicte. Va ser prou fort per sortir-ne i com en el poema de Vicent Andrés Estellés, avançar decididament i escollir grement assumir la veu d'un poble. Malgrat tot, Ercan no ha parat un sol moment després de sortir de la presó i una de les activitats és la recerca dins de l'Acadèmia d'Història de Mesopotàmia, de la qual n'és cofundador.
Ens trobem al MKM, com ja comença a ser habitual amb tota la gent que ens veiem. Val a dir que mai no havia vist abans un centre cultural quetan afinadament complís amb els objectius que l'etimologia del terme es proposa.
A Ercan li hem trucat perquè sabem que està a punt de treure un llibre sobre alguna cosa relacionada amb el tema que tractem en el documental. gaire cosa més no en sabem. Així que discretament una de les primeres preguntes que li poso (us podeu imaginar que tampoc parla anglès: turc i kurd) mentre fem el te de rigor és el tema del llibre.

Poc després del primer te ens convida a fer l'entrevista en un altre racó, prop de la plaça de Taksim. Acceptem de grat. Al racó en qüestió s'hi entra trucant primer a la porta. És una café agradable i acollidor. A la taula on ens asseiem hi seuen una noia, que ens farà de traductora del turc a l'anglès, i un noi que em sona molt i molt d'haver-lo vist en algun lloc. Mentre ens saludem i ens donem les mans vaig pensant i pensant fins que quan sento el seu nom, Mehmet, li afegeixo tot d2una el cognom, Tarhan! i somriu mostrant modèstia. És Mehmet Tarhan, insubmís. Li comento que en alguns mitjans digitals catalans s'ha parlat d'ell en més d'una ocasió. Mehmet em pregunta irònicament per què doncs no va rebre mai cap postal de Barcelona mentre va estar tancat a presó. Somric estúpidament. Quina resposta esperava?

İnstal.lem la càmera i comencem a xerrar. Primer ens explica el treball de l'acadèmia. Tenen tres seus, una a Diyarbakir (Amed, en kurd), l'altra a Urfa (Riha, en kurd) i la darrera a İstanbul mateix. Des d'allí es van proposar dos grans projectes. El primer és el de recuperar la història de Mesopotàmia i, en general, la història de l'Orient Mitjà i del Kurdistan, doncs és una història escrita sempre des d'Occident i per a Occident. El segon gran objectiu és donar la ploma a la mateixa gent perquè escriguin la història recent i no deixin que ningú l'escrigui per ells ni la redueixi a estadístiques ni xifres deshumanitzades.

En els deu anys de conflicte entre la guerrilla i l'estat van morir aproximadament 30.000 persones, la gran majoria kurds i militants d'esquerra. Però també soldats de lleva de l'exèrcit turc, i policies, i guerrillers kurds paramiliştars a sou de l'estat. L'acadèmia de l'Ercan es va proposar dos anys enrera posar en marxa un mètode de recerca històrica que consisteix en transformar les xifres en històries personals. La guerra no són estadístiques, són milers de tragèdies: el mort 21.345 de la guerra va deixar potser una nòvia, l'afició a la lectura, les pel.lícules egipcies, tres germans i un pare enfonsat en la misèria. Potser va deixar un buit enorme en la seva colla d'amics, en el treball que tenia, en el poble on vivia. Per la hişstòria oficial tots seran recordats com terroristes menjanens, però potser el mort 21.345 era tan sols un treballador jove compromès, potser pagès en un dels milers de pobles cremats del Kurdistan, potser estudiant que va cometre l'error de celebrar el dia de la llibertat del seu poble kurd, el Newroz, i tal gosadia li va costar un tret al cap front al marjal d'una carretera qualsevol de la seva terra natal.
Ercan explica que en més d'una ocasió els grups d'investigadors voluntaris de l'acadèmia, després d'una primera visita als familiars del mort, havien de parar, recollir-se i reflexionar per poder posar-se a la pell de la desolació de la persona que anaven a visitar. Explica que, per exemple, una dona kurda havia perdut set familiars durant la guerra: uns perquè es van unir a la guerrilla quan l'exèrcit els va cremar el poblat; els altres perquè eren germans i pares dels que s'havien unit a la guerrilla; el darrer fill resta desaparegut des de fa 8 anys després que l'exèrcit els forcés de nou a abandonar el poblat que els havia acollit després que el seu fos cremat.
L'inesperada entrevista amb Ercan ha resultat ser de les més interessants fins ara. Hem estat tres hores parlant i parlant sense parar. Primer ens haviem proposat fer preguntes preparaedes; després tot s'ha anat convertint en una conversa que hem hagut d'acabar en una altra sala perquè la primera ja s'omplia massa de gent i el soroll no permetia continuar la feina de la càmera de vídeo.
El llibre surt demà a les llibreries. 2.000 còpies. Ercan ens promet que demà mateix ens farà arribar un exemplar i una còpia d'un CD que han editat amb tots els casos que han treballat fins ara. İ poc després ens donem les mans i dos petons i marxem a sopar. Lahmacun i pide. Com cada dia ja és ben fosc i encara estem dinant. Potser si ens llevessim més aviat i dinessim abans de començar la feina no ens veuriem forçats a aquesta mena de Ramadà involuntari.