divendres, de novembre 10, 2006

La teoria del Bukalemon

“El poble kurd és un Bukalemon (camaleó)”. Així de misteriós i metafòric se’ns expressa el músic kurd Mehmet mentre fem el ressopó al seu apartament d’Üsküdar, a la riba asiàtica d’İstanbul. Mehmet té una dona que és professora de turc en una escola mitjana, entre l’escola primària i el liceu. Mehmet ens diu que és una ironia i una paradoxa: la dona és kurda i exerceix de professora de llengua turca. İ demà toca aniversari de la mort d’Atatürk i les escoles primàries, mitjanes i liceus de tot el país faran actes solemnes, cantaran himnes a la pàtria turca i al seu destí quasi diví, hissaran banderes, formaran en files els alumnes, rellegiran grans frases del fundador de la República i la dona de Mehmet tornarà a casa probablement contrariada, sinó enfurismada. Malauradament no parla anglès i no pot seguir la conversa. La filla de deu mesos ja l’han posat a dormir. És diu Zin, com la noia de l’epopeia romàntica kurda “Mem-u Zin”, Mem i Zin. Com no podia ser d’altra manera, la història d’aquests dos enamorats kurds acaba en tragèdia. No pot ser d’una altra manera perquè són kurds i tal com apunta Mehmet, el poble kurd és sobretot un poble desafortunat.
“Ningú ens ajuda. No signifiquem res per a ningú”.
Mehmet ens explica orgulosament la seva teoria del camaleó. Hem tret la càmara i comencem a gravar. El conflicte del poble kurd és com un camaleó. Ha existit sempre: sempre hi ha hagut revoltes kurdes, des de temps immemoriables, contra totes les formes d’ocupació que ha sofert el nosre poble. Però a cada època el nostre poble planteja el conflcite en termes diferents, canvia el color com els camaleons. Fins a principis del segle XX les revoltes eren feudals, de la perifèria de l’imperi otomà contra el centre: el conflicte kurd era un problea d’autonomia feudal. Als anys vint, els anys de la fundació de la República turca, el conflicte kurd era un conflicte de presa de consciència nacional. Als anys setanta i vuitanta, les revoltes kurdes porten el segell de la lluita de classes. Actualment el conflicte –continua Mehmet- és un conflicte postmodern, basat sobre qüestions d’ètnia i identitat.
Hem de tenir un fil conductor per al nostre documental, per al nostre treball de recerca sobre el Kurdistan. Mehmet insisteix sobre aquest punt repetides vegades. Poster el nostre fil conductor, almenys en part, sigui la seva teoria del Bukalamon.

Noam Chomsky vs. Kemal Atatürk

Hem anat a dormir tard altra vegada i pel matí no hi ha qui es llevi. A les deu hem de ser al Centre de Cultura de Mesopotàmia (MKM) per entrevistar-nos amb la seva directora, Elif. A la una hem de ser a l'altra riba del Corn d'Or, al barri d'Un Kapane, per entrevistar-nos amb l'editor d'Aram Yayincilik.
A les deu arribem al MKM, increïblement puntuals. La cafeteria està pràcticament buida. L'entrevista la farem al despatx d'Elif. Encenem la càmara i xerrem sobre música, llengua i literatura kurdes. İ també sobre política. Quan acabem l'entrevista i ja comencem a acomiadar-nos, Elif ens atura i ens renya. No li hem preguntat absolutament res sobre les dones. Doncs explica'ns.
Elif forma part del moviment feminista kurd i amb orgull ens dóna a conèixer la darrera decisió que les dones del moviment han près: quota de 40% en totes els òrgans del moviment on hi ha dones kurdes del moviment que hi participen: des de la guerrilla, als partits polítics, els diaris i el mateix MKM.
Amb més presses que educació marxem cap a la propera entrevista. Sortim d'İstiklal cap a Pera i des d'allşi baixem camşnant per la carretera que creua el Corn d'Or. Resulta obvi que el camí que hem agafat no és precisament per a vianants i en diverses ocasions ens veiem encerclats per hordes de cotxes que en la darrera cosa que pensen és en deixar-nos creuar. Després de molt buscar trobem l'edifici que el director d'Ülkede Özgür Gündem ens havia indicat. És un edifici ple de despatxos buits. A l'únic despatx ple de la planta baixa ens responen d'allò més antipàticament quan preguntem per l'editorial. O bé és que són antipàtics de per si, o bé l'editorial que busquem no és gaire estimada per segons qui.
En un dels despatxos del cinquè pis trobem finalment l'editorial. L'editor no hi és. El truquen, vindrà. Ningú parla anglès; només turc i kurd. Així que altra vegada com podem els expliquem qui som, què fem i d'on venim. Ràpidament entenen que sense traductor no hi haurà entrevista. Aixşi que truquen també a Deniz, que és algú de l'editorial que sap anglès.
Hamid Kankiliç, ex-pres polític, tancat vint anys a la presó per pertinença al Partit dels Treballadors del Kurdistan, és l'editor d'Aram. Mentre parlem abans que arribi la traductora, Hamid ens ensenya els títols de l'editoral: Noam Chomsky per tot arreu. Aquest, ens indica, és el llibre de Noam Chomsky que fa quatre anys ens va suposar un procés que no es va resoldre fins que el mateix Chomsky va presentar-se al judici i, davant l'atenció de l'opinió pública mundial, va assumir tots els càrrecs en la seva persona. Aquest altre te'l regalo, em diu. És el darrer llibre de Chomsky; el traductor, els editors i el director de l'editorial Aram tornen a estar acusats d'atacar la identitat turca i les seves institucions per haver traduït i publicat al turc Chomsky.
Deniz arriba. Una noia jove que intentarà sense gaire èxit fer-nos de traductora.
Hamid parla sopes i a mi m'està a punt de fer riure de valent en diverses ocasions. Diu: "Biz Zozializt bir hareketimiz" (Nozaltres zom un moviment zozialista).
Deniz no deu tenir més de 22 o 23 anys, va acabar empresarials l'any passat i ara treballa a mitja jornada en aquesta editoral. És mig àrab perquè ve de Hatay, del Sanjaq d'Alexandreta, la província àrab que Turquia es va quedar en detriment de Síria a l'inici de la República. És mig kurda i li pregunto si a İskenderun, Alexandreta, hi ha kurds, com alguns mapes ètnics mostren. İ tant que n'hi ha!, em respon. İskenderun és Kurdistan! Deniz a més és alevi i somriu orgullosament. Deniz, a més, és música en un grup de dones que toquen música ètnica. És feminista convençuda i, quan ens du a veure assajar el seu grup de música, ens pregunta ingènuament: com şes ser revolucionària al vostre país, a Catalunya?
El local on assagen pertany al MKM i està a Pera, a la vora de la seu de la televisió nacional turca TRT. S'hi entra trucant al timbre i şes que nomşes entrar quatre fotografies de quatre dones pengen de la paret. No cal que ningú ens expliqui qui són, ja vam veure què signifiquen fotos penjades a la seu del diari Ülkede Özgür Gündem. Però Deniz ens ho recorda: són quatre màrtirs del Centre de Cultura de Mesopotàmia que van unir-se a la guerrilla i allí hi van perdre la vida.
De les tres persones que ens hem trobat avui, Deniz és de llarg la que més ens marca i ens impressiona. Més tard anirem sense ella a Eski Beirut, un bar de la meva època d'estudiant a İstanbul, i allí Deniz continuarà estant present. Durant hores discutirem sobre la dona, sobre la maternitat, sobre l'educació sexista, sobre la dona kurda... De fet, passaran molts dies fins que puguem païr Deniz.

dimecres, de novembre 08, 2006

Musa Anter in memoriam


Ens llevem tard. Cada dia fem tard i comencem tard a treballar. Marta diu que ella és partidària de l’horari de tarda. Bé, quin remei. Em dutxo i preparo uns tes. İ a mig te sóna el mòbil: borriquito como tu, tururú! Necat: “en deu minuts podeu ser a Taksim?”. Presses. Li demano vint minuts però és obvi que arribarem en retard. İ arribem en retard, ja ho deia jo. İ ens encaminem cap a la seu del diari en qüestió, Ülkede Özgür Gündem. Necat diu que no sap ben bé qui ens rebrà. Ens pregunta si no ens fa res parlar amb algú qualsevol de la redacció, que no sap si algun dels directors ens podrà rebre. Bé, què li hem de dir?

Ens reben en un petit despatx desangelat, fosc, amb quatre sofàs vells i una taula que fa temps que ningú no ha netejat. Ve una dona i ens dóna la mà. Diu que podem fumar si volem. Ve un home i ens dóna la mà i seu i pensem que l’entrevista la farem allí mateix. Però no. En veure que treiem les càmeres i la llibreta ens du a dalt, al tercer pis, i entrem en una sala de conferències. És plena de fotografies de cares de persones, amb una data i una ciutat al peu de cada foto. N’hi deu haver una trentena que omplen dues parets senceres. L’home es presenta: es diu Nuri i no parla un borrall d’anglès: kurd i turc. Així que Necat es queda per fer-nos de traductor. Llàstima! Hagués estat fantàstic poder entrevistar-ne l’editor, Nurettin Firat, però tan sols entrevistem Nuri.

Tan bon punt seiem començo les preguntes: què en penses de la llibertat d’informació a Turquia? Què en penses dels judicis per ultratge a la identitat turca? İ acabem xerrant de tot plegat sobre el Kurdistan. Enormement interessant. En respondre a una de les preguntes referida als periodistes kurds, Nuri es gira i assenyala la trentena de fotos que cobreixen les parets: són màrtirs d’aquest diari en els seus quinze anys de vida. A un el van matar d’un tret al cap quan entrava a casa, l’altre el van matar a les muntanyes quan cobria els atacs de l’exèrcit contra la guerrilla. La darrera era d’aquest estiu, una noia jove que cobria l’actualitat del Kurdistan de l’İran.

En acabar l’entrevista, Nuri ens ensenya portades antigues del dairi que pengen també emmarcades de les parets. Cadascuna te un nom diferent: Demokrasi, Bakis, Gündem, Yeni Gündem… Finalment li demano per la foto que presideix la sala. Qui és aquell home vell? Musa Anter, el nostre mestre. Abatut d’un tret a la nuca l’any 1992.

Abans de pujar a prendre un te amb la resta de la redacció, Nuri em porta dos llibres. L’un parla de les confessions d’un infiltrat kurd en les forces paramilitars turques, l’altre tambşe parla del darrer escàndol sobre la guerra bruta, aquest hivern al poble de Semdinli. L’escriptor és Nurettin Firat, l’editor en cap del dairi. Li comento que conec la feina de Nurettin Frat i he llegit alguns dels seus articles; que sé que està essent jutjat constantment per la seva tasca en la direcció de l’únic diari, l’Ülkede Özgür Gündem, que és valent a l’hora d’informar sobre el que passa a la zona kurda. İ Nuri riu: jo sóc Nurettin Firat.

dimarts, de novembre 07, 2006

Kawa el poeta

Comença la setmana amb mal peu. Fa un fred que espessiga i anit em vaig allargar massa davant l'ordinador. He quedat a les 10 a Taksim amb Marta i Facu i ja arribo tard. A un quart i cinc d'onze sóc al lloc acordat, el Burger King de la plaça, però ni rastre dels dos col.legues. Ràpidament els envio un missatge al mòbil per demanar-los disculpes pel retard i saber on son. Anem encara amb mòbils estrangers i trucar-nos ens és massa car. Res, no responen.

Espero una llarga estona. No sşoc l'únic que espera, és un punt d'encontre habitual. Noies que esperen nois amb neguit. Homes de corbata que esperen homes de corbata. İ un missatger motoritzats que em fa un cop de celles perquè li deixi aparcar la moto. Tots vénen, s'esperen i se'n van. Però jo quedo.

A punt a punt de congelar-me entro a dins d'una cafeteria, i pujo al primer pis on tenen taules encarades al finestral que dóna a la plaça de Taksim. El diari que he comprat, Radikal, és més aviat avorrit. I el fet que estigui en turc tampoc no ajuda gaire. On s'hauran ficat? Finalment em canso també de seure i baixo al carrer, disposat a buscar-me sol la vida. İ llavors apareix Marta, sufocada. Dues hores desprşes de l'hora acordada. diu que s2ha cansat d'esperar Facu i ha vingut sola. Jo ja no tinc mşes paciència i plou i fa encara més fred que abans i marxem. I llavors arriba facu corrents darrera nostre, amb el trípode a coll i tambşe cara de sofocat. Au, ja hi som tots.

Tornem al bar kurd d'anit. Ara estè buit. No hi ha dominó ni calefacció, ni la fumera dels cigarrets ni tan sols diaris a la panera dels diaris. Millor, així treballarem més. İ llavors xerrem i xerrem i fem llistes i ens discutim però dues hores després arribem a conclusions. Principalment ens hem aclarit en el projecte de documental que volem rodar sobre el Kurdistan. Se'ns nota nerviosos. No sabem ben bşe què ni qui ens trobarem per a omplir la cinta de contingut. Per tant, tampoc la idea del documental la podem afinar gaire. Tenim llistes de directors, periodistes, organitzacions kurdes. Però qui d'ells voldrà parlar amb tres aficionats, per molta voluntat de posteritat que hi posem en aquest documental. O encara pitjor, qui confiarà les seves opinions a un grup de joves sense referències ni apadrinaments de cap mena? İ més quan es tracta d'una gent constantment sotmesa a judicis i a presó...

Una cosa la comencem a tenir clara: el documental ha de servir per donar veu als kurds i les kurdes que somnien en un futur de llibertat per al seu poble. A cadascun d'ells, així hem quedat en la nostra petita reunió, li farem una darrera pregunta: quines són les teves esperances per al futur del teu poble?

Anem a dinar. Urfa kebab per a Facu i Marta, la versió picant per a mi, Adana. Hem de comprar una tageta de mòbil turca per a trucar i que ens truquin. Hem de comprar més cintes. Hem de comprar una funda per al trí

Retorn al passat: inici de viatge


És principis de novembre i Bursa s'ha llevat nevada, coberta d'un vel blanc que fa el paisatge homogeni i confón els camps amb les muntanyes i les muntanyes amb el cel. A l'esquerra s'intueix un poblet de vint cases i un minaret: tan blanc com la falda de la muntanya sobre la que jau immòbil, tranquil, blanc. A la dreta s'obre una vall de camps com una catifa de cotó fluix. Comença a despuntar el sol per sobre de les muntanyes que encerclen Bursa. Viatgem en l'autobús de línea que ens du de Bursa a İstanbul. M'acompanyen Xavi, Mine i Eray, que dormen exhausts. Per a ells l'autobús és el final d'un viatge, el final d'una setmana d'allò més intensa a Bursa. Xavi agafarà l'avió a Barcelona en poques hores. Eray i Mine tornaran a Bursa després de recollir una amiga hongaresa a l'aeroport. Per a mi, en canvi, l'autobús de Bursa a İstanbul que ara embarca al ferry no és sinó l'inici.

A coberta del ferry corre un aire glaçat, ressaca de les neus que han caigut els darrers dies sobre el mar de Màrmara. Una dona llença engrunes de pa a les gavines i aquestes gemeguen en senyal d'agraïment. Els homes s'han afanyat a seure a la cafeteria i xarrupen te. Al cap de poc d'haver arrancat del moll de Yalova, el ferry atraca a la riba d'İstanbul. İ dormim els quatre fins a la terminal d'Esenler, a İstanbul.

Allí m'acomiado de Xavi, Mine i Eray i continuo el meu trajecte, ara amb autobús urbà, cap al barri de Harbiye. A mesura que m'hi acosto vaig reconeixent racons de la meva memòria que creia oblidats o, si més no, irrellevants. Una sensació de tornada a casa m'envaeix els ulls i el cor. Segurament els cinc mesos d'estudiant a İstanbul van ser la millor època de la meva joventut i per això cada racó que reconec és una descàrrega emotiva i nostàlgica d'alt voltatge. Finalment em disposo a baixar per un dels carrers que es depengen de l'Avinguda de la República, front el Museu Militar, i llavors la descàrrega és total. Encara és dematí i el llibreter de vell penja llibres a la façana de la botiga com feia cada matí, el venedor de simit passeja l'aparador de vidre i crida els veïns a l'esmorzar; el hurdacı, el quincaller, passeja el seu carro també, ple d'andròmines de valor discutible; dins del forn els mateixos avis prenen te al caliu del foc que daura el pa...

Baran s'acaba de llevar i em rep afable des de la porta de casa. De la casa que un dia va ser meva i ara l'ocupaven uns altres estudiants. Però Baran s'hi havia quedat i allò donava rang de record vivent a l'apartament. Pugem a la seva habitació després d'abraçar-nos i petonejar-nos i Baran ha preparat el tan típic te de benvinguda al viatger. İ xerrem. De tot. De com han transcorregut les nostres vides en els darrers mesos, de com van els estudis, els amors i els desamors. De quins projectes ens hem proposat per als propers temps a venir. Baran és un amic amb el que es parlen aquest tipus de coses, tan personals, tan mancades de la hipocresia habitual que envolta la majoria d'amistats.

Parlem també del viatge i Server, son cosí, es mor d'enveja i vol venir. ell també voldria veure el nou Kurdistan lliure de l'İraq, on parlar kurd és prestigi i cap deshonor.

Baran, son cosí Server i jo ens encaminem al cap d'una estona cap a Taksim, una plaça d'allò més lletja i vulgar, però carregada de mite i una voluntat diària de posteritat, com tenen les grans places del món i de la història. Dinem on podem. İ tornem a parlar del meu projecte de viatge al Kurdistan, del projecte de documental sobre aquest poble sense estat. Baran és kurd, Server és kurd. Fa temps que ens escrivim amb Baran per tancar entrevistes i donar-nos idees de guió. Facu i Marta haurien d'haver arribar ahir a İstanbul, on deuen ser ara? Ells són els que vénen amb mi al Kurdistan.

Facu i Marta m'esperen al centre de cultura de Mesopotàmia. Eufemisme per evitar dir centre de cultura kurda. Baran ha d'estudiar que té examens i marxa. Server també fa cap a casa. M'acomiado d'ells fins el vespre. Al centre trobo Facu i Marta envoltats de gent. Un periodista de Roj-TV, la televisió kurda amb seu a l'exili, i un músic kurd i Zülküf, el cosí de l'amic que els ha acollit, a Facu i a Marta. el periodista i el músic han de marxar al cap de poc de parlar, però Zülküf es queda i ens du a un bar kurd, per un dels carrers que surten a banda i banda d'İstiklal.

Seiem, les taules són amples i estan cobertes amb estovalles de quadres. La sala l'omplen homes que juguen a un dominó que duu les xifres marcades amb número i no amb punts. İ alguna parella d'universitaris. Zülküf no parla anglès, només parla turc i kurd, així que em toca posar a prova el meu turc pèssim. Però quan la gent es vol entendre s'entén i amb Zülküf parlem de la seva terra natal, del Kurdistan de l'İraq altra vegada, de la resistència i dels seus somnis de futur. Zülküf vol veure un dia el Gran Kurdistan lliure i amb un somriure ple d'ingenuïtat assegura que no passaran més de cinc anys per veure'l. Riem.

Zülküf marxa amb Facu i Marta i jo camino sol a peu el tros que separa Taksim de Harbiye. Segurament les voreres que més he trepitjat d'aquesta ciutat tan entranyable. A casa m'espera Baran. Sorprenentment continua estudiant. Enguany s'aplica en els estudis. Li comento el somni de Zülküf i la seva incauta esperança en un Kurdistan lliure en cinc anys i ric de valent. Però Baran no riu. "O menys!" em respon.

En algun moment del dia d'avui ha començat el viatge al Kurdistan.