divendres, de desembre 01, 2006

Un país de fireta


No sé exactament quina idea teniem tots plegats de la regió del Kurdistan de l'İraq. Crec que la relació amb l'ocupació militar de l'İraq em feia pensar en el Kurdistan iraquià com un nou Liban al cor de l'Orient Mitjà. Almenys pel que fa les inversions i a l'economia. Potser també com un petit İsrael enmig de poblacions hostils (turcs, perses i sobretot àrabs).

De moment no hem vist cap soldat estramger. Un alt càrrec del govern, que ens ha donat la benvinguda i uns primers contactes, ens ha explicat que al Kurdistan només hi ha un destacament sudcoreà de quinze soldats, que es fan acompanyar per peshmergues kurds quan han de sortir de la seva minibase.

Els peshmergues (literalment, "els que avancen cap a la mort") són els guerrillers kurds que durant mig segle han combatut en diferents guerres i revoltes contra el poder central àrab. D'ençà de l'autonomia, els peshmergues han baixat de les muntanyes i alguns s'han jubilat de la lluita armada, mentres els més joves mica en mica han anat ingressant a la policia i a les forces armades kurdes. L'alt càrrec del govern, de nom Ferdat, ens comenta l'enorme dificultat que van tenir per convèncer els peshmergues que entressin al nou cos de policia kurda: per ells, la policia era l'enemic. Molts, davant la disjuntiva, van abandonar les armes.

Però, policies o militars, tots em van vestits de guerrillers i em traginen les mateixes kalashnikovs. Palestí negre al cap, faixa a la cintura, pantalons amples i espardenyes. Alguns fins i tot es desplacen en ase. La resta sobre tractors i camionetes.

D'altra banda, el país no desentona gens amb els peshmergues. Tot és de fireta. Teranyines de cables cobreixen els carrers, les cabines de telefon consisteixen en un parasol i un telefon casolà sobre una tauleta de nit, les benzineres es redueixen a un tub que surt de sota terra en el millor dels casos, o en una pila de bidons al marge de qualsevol carretera.

No hi ha petroli. Bé, sí que n'hi ha. La gran desgràcia del Kurdistan és que sura en un mar de petroli que s'amaga sota cada pedra del país. Però mai no l'han pogut explotar. İ ara el poc que comencen a explotar, és Bagdad qui el recapta i va per a l'exportació, segurament per a pagar les despeses de l'ocupació multimilionària. La qüestió és que per als kurds quasi no n'hi ha, de benzina.

İ mireu que és molt necessària. Perquè tampoc tenen electricitat. Bé, sí que en tenen, però arriba tota ella de la veïna i rencorosa Turquia., que a voltes en lliura i a voltes no. Per tant, tota botiga i les llars que s'ho poden permtre, té a la vorera un generador elèctric, per suplir la manca intermitent d'electricitat. Però és clar, suplir la mnac d'electricitat amb l'escàs petroli tampoc és el millor invent del món. Així que espelmes també en té tothom.

Però això sí: "el Kurdistan és un país segur, aquí no hi ha terroristes".

En fi, crec que he arribat a la república més bananera que mai he vist. Més que Síria, fins i tot. Però amb la diferència que una certa innocència, alegria, germanor, no sé com dir-li, es respira, amb més o menys intensitat, per tot el país.