dimarts, de novembre 14, 2006

Van cremar el meu poble, entesos?



Diumenge ha estat un dia d’aquells per recordar i riure un cop passats, però que mentre el vius no fa gaire gràcia. A les deu del matí, Mael ha vingut a deixar la seva motxilla a casa. Avui marxem a Dıyarbakir, la capital del Kurdistan de Turquia. Però abans d’agafar l’autocar, volem anar al Congrés de la Joventut del DTP (Partit de la Societat Democràtica, Demokrasi Toplum Partisi) que té lloc avui a les 12 del migdia a no sabem ben bé on.
DTP és pràcticament l’únic partit kurd legal a Turquia i sovint se l’acusa… bé, de fet, continuament se l’acusa de ser la pantalla legal de la guerrilla del PKK.
Facundo com sempre té mal a llevar-se i no és fins passades les onze que caminem envers Taksim per, abans de tot, saber on es fa el congrés. Entrem en un café d’internet i busquem l’acte per internet. No existeix. Hi ha de ser per força, però no el trobem per enlloc. Hi ha de ser perquè vam veure els cartells mab els nostres propis ulls per İstiklal. Encara estaven humits de la cola d’encartellar i un jove disconforme amb els cartells es dedicava a arrancar-los un a un, fins que dels cartells del DTP no en va quedar ni un.
Finalment optem per trucar Ercan i demanar-li informació. Només que Ercan no parla res mşes que no sigui turc o kurd. Així que entendre’s serà difícil. Olimpyath Spor Salonu, a Bagcilar, és tot el que arribem a entendre. Alguna cosa ens ha dit tambşe d’anar primer fins a Mecidiyeköy i d’allí agafar un bus urbà. És tard, així que anem a tal lloc i d’allí optem pel taxi per no perdre’ns l’acte. İ el taxi, que assegura conèixer el lloc, ens duu lluny, lluny, molt lluny. İ el viatge ens surt car, car, molt car. İ quan arribem no sembla haver-hi gaire ambient. El taxi gira cua i estem a les afores de les afores. Un centenar de joves s’agrupen a l’entrada de la porta. A dins hi ha una trentena de policies. Però al cap de pocs segons ja ens adonem que són seguidors d’un equip de futbol i que allò no és Spor Salonu sinó Olimpyath Stadi. Valenta estafa!
Ja són quarts de dues i estemprdut enmig del no res. Preguntem a la gent com podem sortir d’allí i ningú no ho sap. Així que preguntem a la policia com sortir d’allí i després d’una breu conversa ens pugen dalt del cotxe i ens porten a passejar. De fet, gràcies a aquell parell de policies que ens duen fins la línea de minibusos més propera, podem sortir del cul de sac on ens haviem ficat. La ràbia per tal pèrdua de temps i diners se’ns apodera. A més, el congrés del DTP on s’havien de reunir milers de joves ja ens l’hem perdut probablement.
El minibus avança a velocitat de cargol per una barriada pobríssima de les afores d’İstanbul. A les parets hi ha pintades en kurd a favor dels presos polítics, i en turc cridant a la revolució i convocant a les manifestacions de l’ú de maig. De sobte ens creuem amb una pancarta que anuncia l’acte que ens hem perdut i llegim… que és fins a les cinc! Encara hi som a temps!
Deu mil anys després el minibus, ple ben ple de gent, arriba a Mertel, on els minşbusos enllacen amb la xarxa de busos urbans. Allí hem de buscar un minibus que ens porti al barri de Bagcilar. Un venedor de pastissets ens indica que surten de l’altra banda de la carretera. Però mentre ens ho explica davant nostre un cotxe passa volant ı un home vell salta disparat pels Aires, fa clara i nítidament un volta de campana i cau estès a terra. De cop unes dones es posen a xisclar i corren cap al vell, un nen córre darrere el cotxe i s’encara amb el conductor violentamet. İ la meitat de la multitud que es troba a l’estació s’aplega de cop al voltant del pobre home que encara no sap d’on li han plogut les castanyes. Tot i que ha caigut just davant nostre, després dels primers moments i en veure que tohom s’ocupa d’ell, mica en mica ens fem fonedissos fins que creuem la carretera i anem camí del meeting. Per fi!
Després de buscar una mica pel barri de Bagcilar comencem a veure banderetes del DTP. És un barri plagat de cartells dels ultranacionalistes turcs, el partit més feixista dels que hi ha a Turquia. İ veure banderetes del partit kurd d’esquerres en un barri aparentment dominat pels del MHP, els ultranacionalistes, ens fa, si més no, extremar precaucions. Sí, ja hi arribem, hi ha desenes d’autocars amb els cartells de l’acte penjats a les finestres i comencem a veure policies, i policies, i més policies i tanquetes i tanques i controls…
Passem a dins de la barrera policial, completament encerclada per antiavalots i vehicles blindats, i ens para el cordó de la policia per identificar-nos i regristar-nos. A Facundo no li fan res. A mi em registren de dalt a baix. Potser perquè parlo turc i pensen que sabent turc haig de saber perfectament que m’estic ficant on no em demanen. İ al francés li diuen que sense passaport –se l’ha deixat a casa- no pot entrar. İ gran error! No he buidat la motxilla abans de marxar de casa.
Me l’obren de bat a bat i en treuen tot el que tinc. Diaris kurds, diaris d’esquerres, notes sobre les operacions militars al Kurdistan, apunts sobre la societat kurda… İ comença el ball de preguntes: no estimes Turquia? Ets Apocu (seguidor d’Abdullah Öcalan)? Ets terrorista? Véns d’Espanya… ets basc? Ets de la ETA? No. Doncs així, ets català? Per què vas a un acte de terroristes? No ho saps que aquesta gent mata nens? Ets periodista?
Tot acaba en no res. Deu minuts després m’estic dicutint amb l’inspector sobre la bona temporada del seu equip, el Trabzon Spor. İ quan ser que és de la Mar Negra li faig broma, perquè els de la Mar Negra són com els de Lepe per nosaltres. İ ja tot ha passat.

Adrenalina. Cautela. Entrem al recinte i és ple de gent. Potser milers de personesş milers de kurds. De les grades pengen pancartes que exigeixen llibertat. Del sostre pengen fotos de màrtirs i lluitadors. Pugem a les grades més altes i seiem. Facu comença a gravar. A mi de seguida em vénen a parlar dos joves. La cautela em porta a explicar-los que fem un treball per a la universitat sobre Turquia i l'accés a la Unió Europea. Per tant, s'entén parcialment perquè ens interessem per la qüestió kurda. Però a ells els és ben bé igual la meva cautela.
"A mi em van cremar el poble, entesos? A mi, i a aquella dona de més avall i a l'altre i a tothom. Som milers, milions, els refugiats. İ no som turcs, entesos? Som kurds!"

Entesos