dijous, de novembre 30, 2006

S'ha acabat la guerra, ara toca Kurdistan

El soldat fica el cap per la finestra del cotxe i pregunta si algú de nosaltres parla turc. "Jo mateix", li responc. Mala llet, molta mala llet. "Què redimonis hi aneu a fer a l'Iraq?". Miro d'explicar-li quelcom inofensiu: turisme, interés acadèmic, quasevol cosa. Mentrestant n'arriba un de paisà, dels vertaderament dolents. "O sigui que a fer turisme a İraq, no?". Poc creïble, ja ho sé, però molt em temo que qualsevol altra resposta seria pitjor. "D'on ets, d'Espanya? Ets basc, no?", miro de negar-ho mostrant que al passaport hi posa Barcelona. "Doncs això, basc de Barcelona". No, no. Barcelona no està al País Basc, Barcelona està aquí i el País Basc està allà. "Ja, és clar, un al costat de l'altre." És inútil postergar la conversa amb aquell agent de duanes. A les properes preguntes faré veure que no l'entenc, que parla massa ràpid, i posaré cara d'esforçar-me en comprendre el seu turc. Poc després ens aviarà i ens deixarà creuar.

El Tigris és la frontera natural entre Turquia i el Kurdistan iraquià. Només passar la duana turca veiem una bandera onejant sobre una espècie d'arc de triomf que dóna la benvinguda al país d'enfront. Dubtem uns moments sobre els colors de la bandea: serà la iraquiana o bé... sí, efectivament, la bandera que oneja a la propera duana és tribarrada, verd, blanc i vermell i té un sol enorme al mig... és la bandera del Kurdistan!

Creuem el pont i un peshmerga kurd ens fa baixa del cotxe amb un somriure d'orella a orella, ens dóna la mà i ens dóna la benvinguda. Du una metralleta enorme penjada de l'esquena. Però només li falta convidar-nos a seure i portar-nos te. No, no li falta. Ens fa passar a la sala d'espera pels visats i ens porten la corresponent tassa de te. No m'imagino la Policia Nacional portant-nos uns tallats a la Jonquera.

Acabem d'entrar al nord de l'İraq, a la regió autònoma del Kurdistan iraquià. No en coneixem gaire i tenim milers de dubtes. Aviat descobrirem que al Kurdistan iraquià no hi ha guerra, ans al contrari, hi ha certa fraternitat entranyable entre els seus habitants, siguin joves, treballadors, policies o militars. Estrenen llibertat, com aquell qui diu. La guerra l'hem deixat enrera, en creuar el Tigris. İ ara entrem un tros de Kurdistan on, malgrat els peros i els malgrats que ens remouen la consciència, els kurds viuen en kurd.

Però no podem oblidar que entrem a l'İraq de la televisió, de l'ocupació militar, del deguoteig de sang constant i diari.

Això, que estem plens de dubtes i preguntes, alhora contrariats i emocionats.