divendres, de novembre 10, 2006

Noam Chomsky vs. Kemal Atatürk

Hem anat a dormir tard altra vegada i pel matí no hi ha qui es llevi. A les deu hem de ser al Centre de Cultura de Mesopotàmia (MKM) per entrevistar-nos amb la seva directora, Elif. A la una hem de ser a l'altra riba del Corn d'Or, al barri d'Un Kapane, per entrevistar-nos amb l'editor d'Aram Yayincilik.
A les deu arribem al MKM, increïblement puntuals. La cafeteria està pràcticament buida. L'entrevista la farem al despatx d'Elif. Encenem la càmara i xerrem sobre música, llengua i literatura kurdes. İ també sobre política. Quan acabem l'entrevista i ja comencem a acomiadar-nos, Elif ens atura i ens renya. No li hem preguntat absolutament res sobre les dones. Doncs explica'ns.
Elif forma part del moviment feminista kurd i amb orgull ens dóna a conèixer la darrera decisió que les dones del moviment han près: quota de 40% en totes els òrgans del moviment on hi ha dones kurdes del moviment que hi participen: des de la guerrilla, als partits polítics, els diaris i el mateix MKM.
Amb més presses que educació marxem cap a la propera entrevista. Sortim d'İstiklal cap a Pera i des d'allşi baixem camşnant per la carretera que creua el Corn d'Or. Resulta obvi que el camí que hem agafat no és precisament per a vianants i en diverses ocasions ens veiem encerclats per hordes de cotxes que en la darrera cosa que pensen és en deixar-nos creuar. Després de molt buscar trobem l'edifici que el director d'Ülkede Özgür Gündem ens havia indicat. És un edifici ple de despatxos buits. A l'únic despatx ple de la planta baixa ens responen d'allò més antipàticament quan preguntem per l'editorial. O bé és que són antipàtics de per si, o bé l'editorial que busquem no és gaire estimada per segons qui.
En un dels despatxos del cinquè pis trobem finalment l'editorial. L'editor no hi és. El truquen, vindrà. Ningú parla anglès; només turc i kurd. Així que altra vegada com podem els expliquem qui som, què fem i d'on venim. Ràpidament entenen que sense traductor no hi haurà entrevista. Aixşi que truquen també a Deniz, que és algú de l'editorial que sap anglès.
Hamid Kankiliç, ex-pres polític, tancat vint anys a la presó per pertinença al Partit dels Treballadors del Kurdistan, és l'editor d'Aram. Mentre parlem abans que arribi la traductora, Hamid ens ensenya els títols de l'editoral: Noam Chomsky per tot arreu. Aquest, ens indica, és el llibre de Noam Chomsky que fa quatre anys ens va suposar un procés que no es va resoldre fins que el mateix Chomsky va presentar-se al judici i, davant l'atenció de l'opinió pública mundial, va assumir tots els càrrecs en la seva persona. Aquest altre te'l regalo, em diu. És el darrer llibre de Chomsky; el traductor, els editors i el director de l'editorial Aram tornen a estar acusats d'atacar la identitat turca i les seves institucions per haver traduït i publicat al turc Chomsky.
Deniz arriba. Una noia jove que intentarà sense gaire èxit fer-nos de traductora.
Hamid parla sopes i a mi m'està a punt de fer riure de valent en diverses ocasions. Diu: "Biz Zozializt bir hareketimiz" (Nozaltres zom un moviment zozialista).
Deniz no deu tenir més de 22 o 23 anys, va acabar empresarials l'any passat i ara treballa a mitja jornada en aquesta editoral. És mig àrab perquè ve de Hatay, del Sanjaq d'Alexandreta, la província àrab que Turquia es va quedar en detriment de Síria a l'inici de la República. És mig kurda i li pregunto si a İskenderun, Alexandreta, hi ha kurds, com alguns mapes ètnics mostren. İ tant que n'hi ha!, em respon. İskenderun és Kurdistan! Deniz a més és alevi i somriu orgullosament. Deniz, a més, és música en un grup de dones que toquen música ètnica. És feminista convençuda i, quan ens du a veure assajar el seu grup de música, ens pregunta ingènuament: com şes ser revolucionària al vostre país, a Catalunya?
El local on assagen pertany al MKM i està a Pera, a la vora de la seu de la televisió nacional turca TRT. S'hi entra trucant al timbre i şes que nomşes entrar quatre fotografies de quatre dones pengen de la paret. No cal que ningú ens expliqui qui són, ja vam veure què signifiquen fotos penjades a la seu del diari Ülkede Özgür Gündem. Però Deniz ens ho recorda: són quatre màrtirs del Centre de Cultura de Mesopotàmia que van unir-se a la guerrilla i allí hi van perdre la vida.
De les tres persones que ens hem trobat avui, Deniz és de llarg la que més ens marca i ens impressiona. Més tard anirem sense ella a Eski Beirut, un bar de la meva època d'estudiant a İstanbul, i allí Deniz continuarà estant present. Durant hores discutirem sobre la dona, sobre la maternitat, sobre l'educació sexista, sobre la dona kurda... De fet, passaran molts dies fins que puguem païr Deniz.