dimarts, de novembre 14, 2006

A mi em van matar. Explica-ho!

Ercan Aktas té el parlar i el gesticular d'aquell que coneix la trascendència. En el seu fer hi ha quelcom d'extremadament amical, amable, familiar. Ercan és més vell del que aparenta. Té trenta-quatre anys i n'ha passat 9 a presó. Va ser empresonat en un dels pitjors anys de la guerra entre la guerrilla i l'estat, l'any 1994. Era estudiant compromès en una època on el compromís era delicte. Va ser prou fort per sortir-ne i com en el poema de Vicent Andrés Estellés, avançar decididament i escollir grement assumir la veu d'un poble. Malgrat tot, Ercan no ha parat un sol moment després de sortir de la presó i una de les activitats és la recerca dins de l'Acadèmia d'Història de Mesopotàmia, de la qual n'és cofundador.
Ens trobem al MKM, com ja comença a ser habitual amb tota la gent que ens veiem. Val a dir que mai no havia vist abans un centre cultural quetan afinadament complís amb els objectius que l'etimologia del terme es proposa.
A Ercan li hem trucat perquè sabem que està a punt de treure un llibre sobre alguna cosa relacionada amb el tema que tractem en el documental. gaire cosa més no en sabem. Així que discretament una de les primeres preguntes que li poso (us podeu imaginar que tampoc parla anglès: turc i kurd) mentre fem el te de rigor és el tema del llibre.

Poc després del primer te ens convida a fer l'entrevista en un altre racó, prop de la plaça de Taksim. Acceptem de grat. Al racó en qüestió s'hi entra trucant primer a la porta. És una café agradable i acollidor. A la taula on ens asseiem hi seuen una noia, que ens farà de traductora del turc a l'anglès, i un noi que em sona molt i molt d'haver-lo vist en algun lloc. Mentre ens saludem i ens donem les mans vaig pensant i pensant fins que quan sento el seu nom, Mehmet, li afegeixo tot d2una el cognom, Tarhan! i somriu mostrant modèstia. És Mehmet Tarhan, insubmís. Li comento que en alguns mitjans digitals catalans s'ha parlat d'ell en més d'una ocasió. Mehmet em pregunta irònicament per què doncs no va rebre mai cap postal de Barcelona mentre va estar tancat a presó. Somric estúpidament. Quina resposta esperava?

İnstal.lem la càmera i comencem a xerrar. Primer ens explica el treball de l'acadèmia. Tenen tres seus, una a Diyarbakir (Amed, en kurd), l'altra a Urfa (Riha, en kurd) i la darrera a İstanbul mateix. Des d'allí es van proposar dos grans projectes. El primer és el de recuperar la història de Mesopotàmia i, en general, la història de l'Orient Mitjà i del Kurdistan, doncs és una història escrita sempre des d'Occident i per a Occident. El segon gran objectiu és donar la ploma a la mateixa gent perquè escriguin la història recent i no deixin que ningú l'escrigui per ells ni la redueixi a estadístiques ni xifres deshumanitzades.

En els deu anys de conflicte entre la guerrilla i l'estat van morir aproximadament 30.000 persones, la gran majoria kurds i militants d'esquerra. Però també soldats de lleva de l'exèrcit turc, i policies, i guerrillers kurds paramiliştars a sou de l'estat. L'acadèmia de l'Ercan es va proposar dos anys enrera posar en marxa un mètode de recerca històrica que consisteix en transformar les xifres en històries personals. La guerra no són estadístiques, són milers de tragèdies: el mort 21.345 de la guerra va deixar potser una nòvia, l'afició a la lectura, les pel.lícules egipcies, tres germans i un pare enfonsat en la misèria. Potser va deixar un buit enorme en la seva colla d'amics, en el treball que tenia, en el poble on vivia. Per la hişstòria oficial tots seran recordats com terroristes menjanens, però potser el mort 21.345 era tan sols un treballador jove compromès, potser pagès en un dels milers de pobles cremats del Kurdistan, potser estudiant que va cometre l'error de celebrar el dia de la llibertat del seu poble kurd, el Newroz, i tal gosadia li va costar un tret al cap front al marjal d'una carretera qualsevol de la seva terra natal.
Ercan explica que en més d'una ocasió els grups d'investigadors voluntaris de l'acadèmia, després d'una primera visita als familiars del mort, havien de parar, recollir-se i reflexionar per poder posar-se a la pell de la desolació de la persona que anaven a visitar. Explica que, per exemple, una dona kurda havia perdut set familiars durant la guerra: uns perquè es van unir a la guerrilla quan l'exèrcit els va cremar el poblat; els altres perquè eren germans i pares dels que s'havien unit a la guerrilla; el darrer fill resta desaparegut des de fa 8 anys després que l'exèrcit els forcés de nou a abandonar el poblat que els havia acollit després que el seu fos cremat.
L'inesperada entrevista amb Ercan ha resultat ser de les més interessants fins ara. Hem estat tres hores parlant i parlant sense parar. Primer ens haviem proposat fer preguntes preparaedes; després tot s'ha anat convertint en una conversa que hem hagut d'acabar en una altra sala perquè la primera ja s'omplia massa de gent i el soroll no permetia continuar la feina de la càmera de vídeo.
El llibre surt demà a les llibreries. 2.000 còpies. Ercan ens promet que demà mateix ens farà arribar un exemplar i una còpia d'un CD que han editat amb tots els casos que han treballat fins ara. İ poc després ens donem les mans i dos petons i marxem a sopar. Lahmacun i pide. Com cada dia ja és ben fosc i encara estem dinant. Potser si ens llevessim més aviat i dinessim abans de començar la feina no ens veuriem forçats a aquesta mena de Ramadà involuntari.