dimecres, de novembre 29, 2006

L'home de negre

Ahir vam anar al sud de Diyarbakır, a Hasankeyf, província de Batman. Us podeu imaginar la batcançó que anavem cantant dins del batbus al llarg de tot el batviatge. No vam parar fins que no vam fer parada a Gotham City, és a dir, Batman en qüestió, i vam intuïr que molta gràcia no els feia als kurds que ens envoltaven.

Doncs avui hem anat cap al nord de Diyarbakır, cap a la vila d'Ergani. Sembla un poblet a primera vista, però el cartell de l'entrada, que arreu de Turquia indica sempre altitud i població, ho diu ben clar: 96.000 ànimes.

Hem quedat a l'ajuntament amb l'alcalde, que el coneixo personalment i ens havia convidat a visitar el seu poble. Ens rep amb gran alegria i ens posa un cotxe a disposició que ens durà a visitar unes altres coves, com les de Hasankeyf, però notablement més treballades. Una d'elles, de fet, és tot un palau amb abeuradors per a les cavalleries i columnes i bancs per tot arreu. Després ens durà també al cim de la muntanya que fa ombra al poble i des d'allí podrem veure a vista d'ocell una enorme extenisó de terra i de Tigris. Probablement una minúscula parcel.la de Kurdistan. Altra vegada a punta d'una roca, allà a la intempèrie, s'alcen les runes d'una esglèsia cristiana de Santa Maria, dels temps més antics del cristianisme.

Pero abans d'aquestes excursions, l'alcalde ens ha acompanyat personalment a visitar l'orgull de l'ajuntament, que des de fa tres anys és governat pel pro-kurd DTP: el centre de cultura kurda. Ens ensenya la sala de teatre, la sala d'ordiandors, la sala de música amb tot d'instruments kurds, les aules, el menjador... İ volent extreure material audiovisual per al ostre documental li preguntem per la tasca de recuperació i normalització de la llengua kurda. En quin prestatge amaguen els llibres kurds de la bibliteca del centre cultural? Quanta gent estudia kurd a les aules? Quants dels alumnes de música opten pel kurd alhora de cantar les seves cançons?. L'alcalde baixa la mirada i sent que potser ens ha decepcionat. És el centre de cultura de l'ajuntament i l'ajuntament no és més que un apèndix de l'estat. Tenen prohibit usar la llengua que parlen en un edifici públic.

Aquest aspecte no cal que ens el dramatitzin gaire. Com a català puc arribar a imaginar-me què és tenir prohibida la llengua pròpia i haver d'usa-ne una d'estrangera, una d'imposada a sang i foc. Però potser no em pugui posar tan fàcilment en la pell d'aquell alcalde de poders tan limitats i envoltat d'una pobresa tan gran, que ens mostra eufòric el fruït de dos anys de legislatura, dels dos primers anys en què s'ha permès als kurds presentar llista i, per tant, governar el seu propi municipi, i que baixa la mirada tan avergonyit perquè és un acalde kurd que no pot ni usar la seva llengua en el centre de cultura kurda que ell mateix ha projectat.

Al Kurdistan, com a Catalunya, l'estat ocupant relega la cultura pròpia al reducte folclòric. A les danses i les melodies, als vestit brillants i els mocadors daurats al cap, a les espardenyes i la bağlama (guitarra kurda).

Soparem en un despatx de l'ajuntament amb una secretària la mar d'eixerida que no aixeca un pam de terra però és l'alegria d'aquell edifici. En sortir, entre rialla i rialla es posarà seriosa i em dirà que dos dels seus germans van morir a la guerrilla i l'altre viu a Berlin, sense uls perquè li van arrencar a la presó turca on hi havia entrat per la seva vinculació al moviment independentista kurd.

Un home vestit amb gavardina negra i de posat més que misteriós ens estava esperant a la sortida de l'ajutament. Ens ha vist i ha girat cua. Marta i Facu juren que és el mateix home de negre que aquest matí estava a la porta de l'ajutament i també semblava esperar la nostra arribada. Hores més tard, ja a l'hotel de Diyarbakır, remirant les cintes que hem gravat a Ergani ens fixarem que un cotxe blanc ens havia estat seguint tota l'estona.

Queda així inaugurada l'hora de la paranoia, que a partir d'avui i en endavant, suposarà tot un esdeveniment diari per al grup. Saben els turcs tots els nostres moviments? Era l'home de negre de la policia o del MİT, els serveis secrets turcs? Passarem la frontera amb İraq?

L'home de negre, és a dir, l'ombra de la sospita ens acompanyarà ja al llarg de tot el viatge.