Yezidis, a la nit dels temps

Un país de fireta

No sé exactament quina idea teniem tots plegats de la regió del Kurdistan de l'İraq. Crec que la relació amb l'ocupació militar de l'İraq em feia pensar en el Kurdistan iraquià com un nou Liban al cor de l'Orient Mitjà. Almenys pel que fa les inversions i a l'economia. Potser també com un petit İsrael enmig de poblacions hostils (turcs, perses i sobretot àrabs).

De moment no hem vist cap soldat estramger. Un alt càrrec del govern, que ens ha donat la benvinguda i uns primers contactes, ens ha explicat que al Kurdistan només hi ha un destacament sudcoreà de quinze soldats, que es fan acompanyar per peshmergues kurds quan han de sortir de la seva minibase.

Els peshmergues (literalment, "els que avancen cap a la mort") són els guerrillers kurds que durant mig segle han combatut en diferents guerres i revoltes contra el poder central àrab. D'ençà de l'autonomia, els peshmergues han baixat de les muntanyes i alguns s'han jubilat de la lluita armada, mentres els més joves mica en mica han anat ingressant a la policia i a les forces armades kurdes. L'alt càrrec del govern, de nom Ferdat, ens comenta l'enorme dificultat que van tenir per convèncer els peshmergues que entressin al nou cos de policia kurda: per ells, la policia era l'enemic. Molts, davant la disjuntiva, van abandonar les armes.

Però, policies o militars, tots em van vestits de guerrillers i em traginen les mateixes kalashnikovs. Palestí negre al cap, faixa a la cintura, pantalons amples i espardenyes. Alguns fins i tot es desplacen en ase. La resta sobre tractors i camionetes.

D'altra banda, el país no desentona gens amb els peshmergues. Tot és de fireta. Teranyines de cables cobreixen els carrers, les cabines de telefon consisteixen en un parasol i un telefon casolà sobre una tauleta de nit, les benzineres es redueixen a un tub que surt de sota terra en el millor dels casos, o en una pila de bidons al marge de qualsevol carretera.

No hi ha petroli. Bé, sí que n'hi ha. La gran desgràcia del Kurdistan és que sura en un mar de petroli que s'amaga sota cada pedra del país. Però mai no l'han pogut explotar. İ ara el poc que comencen a explotar, és Bagdad qui el recapta i va per a l'exportació, segurament per a pagar les despeses de l'ocupació multimilionària. La qüestió és que per als kurds quasi no n'hi ha, de benzina.

İ mireu que és molt necessària. Perquè tampoc tenen electricitat. Bé, sí que en tenen, però arriba tota ella de la veïna i rencorosa Turquia., que a voltes en lliura i a voltes no. Per tant, tota botiga i les llars que s'ho poden permtre, té a la vorera un generador elèctric, per suplir la manca intermitent d'electricitat. Però és clar, suplir la mnac d'electricitat amb l'escàs petroli tampoc és el millor invent del món. Així que espelmes també en té tothom.

Però això sí: "el Kurdistan és un país segur, aquí no hi ha terroristes".

En fi, crec que he arribat a la república més bananera que mai he vist. Més que Síria, fins i tot. Però amb la diferència que una certa innocència, alegria, germanor, no sé com dir-li, es respira, amb més o menys intensitat, per tot el país.

S'ha acabat la guerra, ara toca Kurdistan

El soldat fica el cap per la finestra del cotxe i pregunta si algú de nosaltres parla turc. "Jo mateix", li responc. Mala llet, molta mala llet. "Què redimonis hi aneu a fer a l'Iraq?". Miro d'explicar-li quelcom inofensiu: turisme, interés acadèmic, quasevol cosa. Mentrestant n'arriba un de paisà, dels vertaderament dolents. "O sigui que a fer turisme a İraq, no?". Poc creïble, ja ho sé, però molt em temo que qualsevol altra resposta seria pitjor. "D'on ets, d'Espanya? Ets basc, no?", miro de negar-ho mostrant que al passaport hi posa Barcelona. "Doncs això, basc de Barcelona". No, no. Barcelona no està al País Basc, Barcelona està aquí i el País Basc està allà. "Ja, és clar, un al costat de l'altre." És inútil postergar la conversa amb aquell agent de duanes. A les properes preguntes faré veure que no l'entenc, que parla massa ràpid, i posaré cara d'esforçar-me en comprendre el seu turc. Poc després ens aviarà i ens deixarà creuar.

El Tigris és la frontera natural entre Turquia i el Kurdistan iraquià. Només passar la duana turca veiem una bandera onejant sobre una espècie d'arc de triomf que dóna la benvinguda al país d'enfront. Dubtem uns moments sobre els colors de la bandea: serà la iraquiana o bé... sí, efectivament, la bandera que oneja a la propera duana és tribarrada, verd, blanc i vermell i té un sol enorme al mig... és la bandera del Kurdistan!

Creuem el pont i un peshmerga kurd ens fa baixa del cotxe amb un somriure d'orella a orella, ens dóna la mà i ens dóna la benvinguda. Du una metralleta enorme penjada de l'esquena. Però només li falta convidar-nos a seure i portar-nos te. No, no li falta. Ens fa passar a la sala d'espera pels visats i ens porten la corresponent tassa de te. No m'imagino la Policia Nacional portant-nos uns tallats a la Jonquera.

Acabem d'entrar al nord de l'İraq, a la regió autònoma del Kurdistan iraquià. No en coneixem gaire i tenim milers de dubtes. Aviat descobrirem que al Kurdistan iraquià no hi ha guerra, ans al contrari, hi ha certa fraternitat entranyable entre els seus habitants, siguin joves, treballadors, policies o militars. Estrenen llibertat, com aquell qui diu. La guerra l'hem deixat enrera, en creuar el Tigris. İ ara entrem un tros de Kurdistan on, malgrat els peros i els malgrats que ens remouen la consciència, els kurds viuen en kurd.

Però no podem oblidar que entrem a l'İraq de la televisió, de l'ocupació militar, del deguoteig de sang constant i diari.

Això, que estem plens de dubtes i preguntes, alhora contrariats i emocionats.

Lice va ser, és i serà

Avui toca zona de combats. Més a l'est d'Ergani entrem a la regió de Lice. A les muntanyes que l'envolten l'exèrcit turc està duent a terme un total de quaranta-dos operacions militars contra la guerra. La situació de guerra en què Lice viu immersa es van fent palesa a mesura que ens acostem al poble. Els controls i bases militars es van multiplicant. Lice mateixa està rodejada de bases. Ara hi viuen unes 11.000 persones i uns 7.000 soldats turcs estan estacionats al municipi. Els helicòpters militars que s'enlairen cap a les muntanyes o tornen de les muntanyes seran una constant de la passejada per Lice. També ho seran els soldats passejant, i els jeeps i vehicles blindats.

Però nosaltres no hem vingut a Lice per veure de prop l'exèrcit turc. Hi hem vingut per veure com s'ho fa la vila per reconstruïr-se de les cendres. Doncs Lice va ser un dels pobles de més població que l'exèrcit turc va cremar i derruïr en la seva major part durant els anys més durs del conflicte armat, principis dels noranta. Lice va tenir un dia 15.000 habitants i el pas de l'exèrcit va aconseguir reduïr la població a un parell de milers. Des de a uns dos o tres anys la gent comença a tornar. Encara hi ha conflicte, però cada vegada és més reduït i afecta menys la població civil.

Queden carrers sencers en runes i amb gran precaució treiem les càmeres i gravem. Ens sobrevolen helicòpters militars. Per sobre de les miserables cases dels habitants de Lice s'alcen ordenats els edificis governamentas de l'exèrcit i les seves casernes relluents. Un parell de nenes carreguen sacs de sorra a la porta de casa, en un dels carrers a meitat en runa.

-"Tot el vostre carrer eren cases abans?" els pregunto en turc.
-"Si, però ara ja no. Les van cremar", respon la més gran, que és alhora la menys tímida.
-"Qui les va cremar?"
-"Ells" - i m'assenyala un dels helicòpters.

L'endemà llegirem a la premsa, a l'Ülkede Özgür Gündem, que set guerrillers i guerrilleres kurdes van perdre la vida ahir en els combats a les muntanyes del voltant de Lice, que un dia va ser ciutat, avui torna a ser-ho i que segur res no la farà desistir mai d'aquesta admirable obstinació.

L'home de negre

Ahir vam anar al sud de Diyarbakır, a Hasankeyf, província de Batman. Us podeu imaginar la batcançó que anavem cantant dins del batbus al llarg de tot el batviatge. No vam parar fins que no vam fer parada a Gotham City, és a dir, Batman en qüestió, i vam intuïr que molta gràcia no els feia als kurds que ens envoltaven.

Doncs avui hem anat cap al nord de Diyarbakır, cap a la vila d'Ergani. Sembla un poblet a primera vista, però el cartell de l'entrada, que arreu de Turquia indica sempre altitud i població, ho diu ben clar: 96.000 ànimes.

Hem quedat a l'ajuntament amb l'alcalde, que el coneixo personalment i ens havia convidat a visitar el seu poble. Ens rep amb gran alegria i ens posa un cotxe a disposició que ens durà a visitar unes altres coves, com les de Hasankeyf, però notablement més treballades. Una d'elles, de fet, és tot un palau amb abeuradors per a les cavalleries i columnes i bancs per tot arreu. Després ens durà també al cim de la muntanya que fa ombra al poble i des d'allí podrem veure a vista d'ocell una enorme extenisó de terra i de Tigris. Probablement una minúscula parcel.la de Kurdistan. Altra vegada a punta d'una roca, allà a la intempèrie, s'alcen les runes d'una esglèsia cristiana de Santa Maria, dels temps més antics del cristianisme.

Pero abans d'aquestes excursions, l'alcalde ens ha acompanyat personalment a visitar l'orgull de l'ajuntament, que des de fa tres anys és governat pel pro-kurd DTP: el centre de cultura kurda. Ens ensenya la sala de teatre, la sala d'ordiandors, la sala de música amb tot d'instruments kurds, les aules, el menjador... İ volent extreure material audiovisual per al ostre documental li preguntem per la tasca de recuperació i normalització de la llengua kurda. En quin prestatge amaguen els llibres kurds de la bibliteca del centre cultural? Quanta gent estudia kurd a les aules? Quants dels alumnes de música opten pel kurd alhora de cantar les seves cançons?. L'alcalde baixa la mirada i sent que potser ens ha decepcionat. És el centre de cultura de l'ajuntament i l'ajuntament no és més que un apèndix de l'estat. Tenen prohibit usar la llengua que parlen en un edifici públic.

Aquest aspecte no cal que ens el dramatitzin gaire. Com a català puc arribar a imaginar-me què és tenir prohibida la llengua pròpia i haver d'usa-ne una d'estrangera, una d'imposada a sang i foc. Però potser no em pugui posar tan fàcilment en la pell d'aquell alcalde de poders tan limitats i envoltat d'una pobresa tan gran, que ens mostra eufòric el fruït de dos anys de legislatura, dels dos primers anys en què s'ha permès als kurds presentar llista i, per tant, governar el seu propi municipi, i que baixa la mirada tan avergonyit perquè és un acalde kurd que no pot ni usar la seva llengua en el centre de cultura kurda que ell mateix ha projectat.

Al Kurdistan, com a Catalunya, l'estat ocupant relega la cultura pròpia al reducte folclòric. A les danses i les melodies, als vestit brillants i els mocadors daurats al cap, a les espardenyes i la bağlama (guitarra kurda).

Soparem en un despatx de l'ajuntament amb una secretària la mar d'eixerida que no aixeca un pam de terra però és l'alegria d'aquell edifici. En sortir, entre rialla i rialla es posarà seriosa i em dirà que dos dels seus germans van morir a la guerrilla i l'altre viu a Berlin, sense uls perquè li van arrencar a la presó turca on hi havia entrat per la seva vinculació al moviment independentista kurd.

Un home vestit amb gavardina negra i de posat més que misteriós ens estava esperant a la sortida de l'ajutament. Ens ha vist i ha girat cua. Marta i Facu juren que és el mateix home de negre que aquest matí estava a la porta de l'ajutament i també semblava esperar la nostra arribada. Hores més tard, ja a l'hotel de Diyarbakır, remirant les cintes que hem gravat a Ergani ens fixarem que un cotxe blanc ens havia estat seguint tota l'estona.

Queda així inaugurada l'hora de la paranoia, que a partir d'avui i en endavant, suposarà tot un esdeveniment diari per al grup. Saben els turcs tots els nostres moviments? Era l'home de negre de la policia o del MİT, els serveis secrets turcs? Passarem la frontera amb İraq?

L'home de negre, és a dir, l'ombra de la sospita ens acompanyarà ja al llarg de tot el viatge.

La nova Atlàntida

Tot al voltant del poble de Hasankeyf s'endevinen desenes, centenars de coves al peu de les muntanyes que l'envolten. No són coves qualsevols. A mesura que ens hi acostem els forats a la roca comencen a tenir ordre i certa modernitat Tenen porta i fins i tot número de porta! Per a més admiració ens adonem que les coves estan habitades. Veiem una dona sortir d'una cova a mitja falda de penyasegat per estendre la roba i l'alè se'ns glaça. D'una cova més amunt surt una nena vergonyosa que ens saşuda ı quan li tornem la salutació córre a refugiar-se de nou a ala cova.

El Tigris, d'un marró terrós, creua solemne el poble de Hasankeyf. Els penyasegats s'alcen al seu pas. Unes runes recorden un pont d'èpoques remotes. Si el Kurdistan, l'antiga Mesopotàmia, és el bressol de la civilitació, Hasankeyf deu ser la mainadera que grontxava tal bressol.

Un impecable funcionari de l'ajuntament de Diyarbakır ens ho havia dit ben clarament: Hasankeyf no és kurd, ni musulmà, ni assiri, ni cristià, ni zoroàstric, ni turc, ni mesopotami... Hasankeyf és més vell que tot això ia la vegada és tot això en certa mesura. Hasankeyf no pertany a ningú més que a la humanitat mateixa.

Dos torres s'alcen sobre el cel de Hasankeyf i ningú no ha endevinat encara en quina llengua són els gravats que les decoren. İ al cim del penyasegat, que per la quantitat de coves sembla un rusc d'abelles, només que d'homes, s'alcen les ruïnes d'una enorme fortalesa. També aquesta construïda abans que es fés la llum sobre la terra, segurament.

Crec que fins i tot el Tigris va haber de demanar permís a Hasankeyf per passar pel seu mig, el òbviament li devia concedir de grat, doncs totes les coves i les cases s'alcen a primeríssima línea de riu.

El premier turc Erdoğan va venir a Hasankeyf el mes de juny i va col.locar la primera pedra.
El projecte governamental Güneydoğu Anadolu Projesi (Projecte de l'Anatòlia del Sud-est, o si ho preferiu, Projecte del Kurdistan), preveu construïr una presa més avall de Hasankeyf. En breu, el poble de Hasankeyf i amb ell, la mainadera que grontxava la civilització desapareixerà sota les aigües del Tigris.

Potser la llegenda de la civilització perduda de l'Atlàntida no és tan llegendària com creuen alguns i tot plegat va ser tan sols un projecte de l'anatòlia del sud-est qualsevol.

Adalet yok

Trobo que tots els kurds amb qui parlem tenen una sorprenent voluntat de fer-nos comprendre la dimensió exacta d'allò que ens volen transmetre. No els basta amb un relat dels fets. Volen fer-nos entendre que els fets no són fets i prou, sinó quelcom de més personal, i alhora immensament col.lectiu, però sobretot trascendental.

Abans d'acomiadar-nos, Mehmet ha allargat el braç i m'ha entregat una nota. Vol que la faci arribar no sap ben bé on, però fora de Turquia. No sap ben bé a qui, però crec que això tampoc el preocupa gaire. He vist com l'escrivia en un racó, enmig del desastre de casa mig enrunada en la què viu. S'hi ha esmerçat sobremanera, amb una lletra polida i clara i un llenguatge senzill perquè la pogués entendre fins i tot jo. En marxar ens ha donat la mà mentre renyava els seus nens perquè estaven acceptant quatre monedes que algú de nosaltres els estava oferint.

De la finestra ençà la filla gran de Mehmet, d'uns deu anys, ens ha espiat tota la tarda i ara ens mira amb certa tristesa, crec endevinar. De cop he entès, per la seva sola mirada, que ser la filla gran d'aquella família pesava enormement sobre els seus deu anys.

Al poble tenien ovelles i gallines i llauraven la mateixa terra des de la nit dels temps. A ciutat malviuen en una casa mig caiguda, sense feina, sense diners, sense drets, sense ONU. Adalet yok! exclama repetidament Mehmet mentre ens ho narra i pica repetides vegades les mans per mostrar-nos d'un gest el què vol dir-nos. No hi ha justícia, adalet yok!

Al poble de Mehmet van arribar un dia els soldats de l'exèrcit turc. Els van dir que donaven suport a la guerrilla i els van treure de les seves cases, i sense més discussions van calar foc a totes les cases, van acabar amb el bestiar i es van endur els joves presos. Mehmet i els seus van fer cap a la ciutat sense més objectes que la roba que duien posada aquell dia i així sense més, van començar a caminar cap a la ciutat, cap a Diyarbakır, on maşviuen com poden fins el dia d'avui.

No va venir l'ONU, ni ajuda de cap mena. Suposo que també per a l'ONU hi ha refugiats i refugiats.Tan sols un breu reconeixement de no fa gaire del govern d'Ankara en que admeten que l'exèrcit, en la seva lluita contra la guerrilla, va cremar 3.200 pobles kurds. Peró lÓNU ni una paraula ni mitja.

Em paro a llegir la nota de Mehmet a la llum del primer fanal:

"Sóc cap d'una família de sis membres i em trobo en una situació difícil. No tinc ingressos de cap mena. En aquests moments em veig forçat a viure en aquesta casa que està a punt de caure. El pis de dalt ja es va ensorrar. Vivim al pis de baix. Si seguim aquí, un dia caurà la casa sobre els nostres caps."

Li he promès que li escriuré una postal des de Catalunya. No sé què més podia fer.

Kurdistan aurrera!

Ens han fet passar a la sala VİP del Congrés de Joves del DTP i allí ens espera Oier, un jove basc que ha estat convidat pel DTP per parlar al congrés. Ve cap a nosaltres directament i el primer que ens diu: pero vosaltres què hi feu aquí?

Amb Oier parlarem de moltes coses. De com està el procés de pau a Euskal Herria, de les tensions que es viuen dins de l’esquerra abertzale en aquest moment d’impasse del procés de pau, de com es veu des d’allí la situació política als Països Catalans… Però sobretot parlarem del Kurdistan de Turquia, de les seves impressions i de les nostres. Oier està més que commogut amb la situació dels kurds. Diu que es perd en les dimensions del conflicte, molt més grans que les del conflicte basc. Coïncidim en l’admiració envers el treball polític de l’esquerra kurda i envers els seus plantejaments polítics progressistes per a una població majoritàriament rural, de religió musulmana i inserida en un context regional actualment poc favorable a aquestes posicions, l’Orient Mitjà.

Nosaltres, com els kurds, no estem en la lluita per afició, sinó perquè el nostre desnvolupament quotidià com a poble, com a cultura, com a xarxa social, arriba a un punt on topa amb les lleis de l’estat que ens legisla, sense que nosaltres haguem decidit mai que sigui aquell estat qui ens legisli. Els kurds no salten a les muntanyes per afició a l’escalada o al tir al plat. Com a poble es veuen abocats a la lluita contra aquelles barreres que impedeixen el seu lliure desenvolupament. Així ells, com nosaltres, vivim la desgràcia de la guerra perquè és l’única alternativa que ens han deixat per sobreviure com a pobles. Tanmateix així ells, com nosaltres, aspirem a viure un temps de pau on les nostres societats puguin desenvolupar-se en tota la seva riquesa i diversitat sense cap altra barrera que el respecte.

Oier es queda uns dies més a İstanbul. M’agradaria quedar amb ell un altre dia i continuar xerrant. Però avui marxem a Diyarbakir i ja és tard. Hem de marxar corrents.

Van cremar el meu poble, entesos?

Diumenge ha estat un dia d’aquells per recordar i riure un cop passats, però que mentre el vius no fa gaire gràcia. A les deu del matí, Mael ha vingut a deixar la seva motxilla a casa. Avui marxem a Dıyarbakir, la capital del Kurdistan de Turquia. Però abans d’agafar l’autocar, volem anar al Congrés de la Joventut del DTP (Partit de la Societat Democràtica, Demokrasi Toplum Partisi) que té lloc avui a les 12 del migdia a no sabem ben bé on.
DTP és pràcticament l’únic partit kurd legal a Turquia i sovint se l’acusa… bé, de fet, continuament se l’acusa de ser la pantalla legal de la guerrilla del PKK.
Facundo com sempre té mal a llevar-se i no és fins passades les onze que caminem envers Taksim per, abans de tot, saber on es fa el congrés. Entrem en un café d’internet i busquem l’acte per internet. No existeix. Hi ha de ser per força, però no el trobem per enlloc. Hi ha de ser perquè vam veure els cartells mab els nostres propis ulls per İstiklal. Encara estaven humits de la cola d’encartellar i un jove disconforme amb els cartells es dedicava a arrancar-los un a un, fins que dels cartells del DTP no en va quedar ni un.
Finalment optem per trucar Ercan i demanar-li informació. Només que Ercan no parla res mşes que no sigui turc o kurd. Així que entendre’s serà difícil. Olimpyath Spor Salonu, a Bagcilar, és tot el que arribem a entendre. Alguna cosa ens ha dit tambşe d’anar primer fins a Mecidiyeköy i d’allí agafar un bus urbà. És tard, així que anem a tal lloc i d’allí optem pel taxi per no perdre’ns l’acte. İ el taxi, que assegura conèixer el lloc, ens duu lluny, lluny, molt lluny. İ el viatge ens surt car, car, molt car. İ quan arribem no sembla haver-hi gaire ambient. El taxi gira cua i estem a les afores de les afores. Un centenar de joves s’agrupen a l’entrada de la porta. A dins hi ha una trentena de policies. Però al cap de pocs segons ja ens adonem que són seguidors d’un equip de futbol i que allò no és Spor Salonu sinó Olimpyath Stadi. Valenta estafa!
Ja són quarts de dues i estemprdut enmig del no res. Preguntem a la gent com podem sortir d’allí i ningú no ho sap. Així que preguntem a la policia com sortir d’allí i després d’una breu conversa ens pugen dalt del cotxe i ens porten a passejar. De fet, gràcies a aquell parell de policies que ens duen fins la línea de minibusos més propera, podem sortir del cul de sac on ens haviem ficat. La ràbia per tal pèrdua de temps i diners se’ns apodera. A més, el congrés del DTP on s’havien de reunir milers de joves ja ens l’hem perdut probablement.
El minibus avança a velocitat de cargol per una barriada pobríssima de les afores d’İstanbul. A les parets hi ha pintades en kurd a favor dels presos polítics, i en turc cridant a la revolució i convocant a les manifestacions de l’ú de maig. De sobte ens creuem amb una pancarta que anuncia l’acte que ens hem perdut i llegim… que és fins a les cinc! Encara hi som a temps!
Deu mil anys després el minibus, ple ben ple de gent, arriba a Mertel, on els minşbusos enllacen amb la xarxa de busos urbans. Allí hem de buscar un minibus que ens porti al barri de Bagcilar. Un venedor de pastissets ens indica que surten de l’altra banda de la carretera. Però mentre ens ho explica davant nostre un cotxe passa volant ı un home vell salta disparat pels Aires, fa clara i nítidament un volta de campana i cau estès a terra. De cop unes dones es posen a xisclar i corren cap al vell, un nen córre darrere el cotxe i s’encara amb el conductor violentamet. İ la meitat de la multitud que es troba a l’estació s’aplega de cop al voltant del pobre home que encara no sap d’on li han plogut les castanyes. Tot i que ha caigut just davant nostre, després dels primers moments i en veure que tohom s’ocupa d’ell, mica en mica ens fem fonedissos fins que creuem la carretera i anem camí del meeting. Per fi!
Després de buscar una mica pel barri de Bagcilar comencem a veure banderetes del DTP. És un barri plagat de cartells dels ultranacionalistes turcs, el partit més feixista dels que hi ha a Turquia. İ veure banderetes del partit kurd d’esquerres en un barri aparentment dominat pels del MHP, els ultranacionalistes, ens fa, si més no, extremar precaucions. Sí, ja hi arribem, hi ha desenes d’autocars amb els cartells de l’acte penjats a les finestres i comencem a veure policies, i policies, i més policies i tanquetes i tanques i controls…
Passem a dins de la barrera policial, completament encerclada per antiavalots i vehicles blindats, i ens para el cordó de la policia per identificar-nos i regristar-nos. A Facundo no li fan res. A mi em registren de dalt a baix. Potser perquè parlo turc i pensen que sabent turc haig de saber perfectament que m’estic ficant on no em demanen. İ al francés li diuen que sense passaport –se l’ha deixat a casa- no pot entrar. İ gran error! No he buidat la motxilla abans de marxar de casa.
Me l’obren de bat a bat i en treuen tot el que tinc. Diaris kurds, diaris d’esquerres, notes sobre les operacions militars al Kurdistan, apunts sobre la societat kurda… İ comença el ball de preguntes: no estimes Turquia? Ets Apocu (seguidor d’Abdullah Öcalan)? Ets terrorista? Véns d’Espanya… ets basc? Ets de la ETA? No. Doncs així, ets català? Per què vas a un acte de terroristes? No ho saps que aquesta gent mata nens? Ets periodista?
Tot acaba en no res. Deu minuts després m’estic dicutint amb l’inspector sobre la bona temporada del seu equip, el Trabzon Spor. İ quan ser que és de la Mar Negra li faig broma, perquè els de la Mar Negra són com els de Lepe per nosaltres. İ ja tot ha passat.

Adrenalina. Cautela. Entrem al recinte i és ple de gent. Potser milers de personesş milers de kurds. De les grades pengen pancartes que exigeixen llibertat. Del sostre pengen fotos de màrtirs i lluitadors. Pugem a les grades més altes i seiem. Facu comença a gravar. A mi de seguida em vénen a parlar dos joves. La cautela em porta a explicar-los que fem un treball per a la universitat sobre Turquia i l'accés a la Unió Europea. Per tant, s'entén parcialment perquè ens interessem per la qüestió kurda. Però a ells els és ben bé igual la meva cautela.
"A mi em van cremar el poble, entesos? A mi, i a aquella dona de més avall i a l'altre i a tothom. Som milers, milions, els refugiats. İ no som turcs, entesos? Som kurds!"

Entesos

Aquí no hi ha germanor entre pobles!

A l’hora acordada ens dirigim cap al despatx d’Eren Keskin. Aquesta històrica advocada, defensora dels drets de TOTS els humans, ens convida amablement a passar al seu despatx. La primera impressió en veure-la en persona és que a les fotos d’entrevistes anteriors tenia tota una altra pinta. Se’ns presenta amb els ulls abundament pintats de negre, els cabells recollits per sobre del cap, un vestit atrevit de colors foscos i unes botes negres relluents de dos pams d’alçada. Facundo em comentarà més tard que estem davant de l’Aramis Fuster kurda.
Bromes a part, Eren Keskin és envoltada sens dubte per certa aureola de misticisme o, si més no, de superioritat. Ella se’ns mostra d’allò més humana i amiga, però és innegable que, només per allò que sobre ella he llegit, a mi almenys em mereix un respecte extraordinari. L’entrevista a Eren Keskin serà un pèl diferent de les demés. Baran ens tradueix del turc al francès. Per comptes de fer-li preguntes tancades he decidit que a Eren Keskin li demanaré certes afirmacions que ha anat fent a la premsa al llarg dels darrers anys i que li han costat un suma total de 12 anys de presó.
Eren, ets turca?
No, no i no. Als catorze anys vaig prendre consciència plena que el meu poble i la meva família eren kurds, i no turcs com m’han volgut ensenyar sempre. Només mon avi, que ve dels Balcans, no és kurd. Així que seré el que seré, però turca no. Ni ho vull!
Així de clara i contundent se’ns mostrarà al llarg de tota la entrevista. Negar la turquicitat és delicte penal, cal no oblidar-ho.
Eren, no creus en la germanor entre els pobles kurd i turc?
Quina bajanada és aquesta? No hi ha germanor entre dos pobles quan el primer basa la seva identitat en l’extermini del segon. Aquesta frase em sembla perfecte que la utilitzin gran nombre de kurds i turcs per demostrar-se continuament la seva estima. Però és completament hipòcrita.
Eren, quin futur somnies per al Kurdistan?
Mira, a mi em sembla perfecte que la guerrilla kurda proposi el confederalisme i la democratització per a Turquia. Però a mi, si mai em pregunten, jo diré que vull viure en un Kurdistan independent, tal com sona, independent!, per allí poder continuar exercint la meva professió d’advocada i la meva tasca d’activisme pels drets humans i d’enfrontar-me al poder.
Eren, com lligues la defensa dels drets dels kurds, amb la dels homosexuals i els travestis?
No la lligo jo. La lliguen ells mateixos. Un dia hi ha un travesti esperant a la sala d’espera i arriba el pare d’un pres polític kurd i s’asseu al costat. Ni el travesti ha parlat mai amb un home d'un poble cremat del Kurdistan ni l’home hauria cregut mai que es podria trobar mai cara a cara amb un travesti. Però al cap de poca estona de parlar se n’adonen que tenen molt i molt en comú. Els dos són víctimes del masclisme que sustenta el militarisme i del militarisme que se sustenta en el masclisme.
A Turquia el gran problema és que la ciutadania encara no pensa en termes de ciutadania, sinó en termes d’estat, per tant, en termes militars.
İ Eren, tens esperances en el canvi?
Poques, molt poques. Les poques que tinc, les tinc en la societat civil turca, que algun dia hauria de dir prou. Però no tenen gaire fonament. Les mateixes organitzacions ecologistes, feministes o socialistes turques no saben sortir-se de l’enquadrament ideològic turc, xovinista i militarista. Són capaços de manifestar-se contra la reducció del Bosc de Belgrad(İstanbul) i al mateix temps incapaços de denunciar la crema intencionada de milers i milers d’hectàrees de bosc al Kurdistan per escombrar del mapa la guerrilla. Les mateixes feministes s’acaben creient que els crims d’honor o la violència de gènere contra la dona no són més que problemes kurds, deguts a un suposat endarreriment intel.lectual i cultural dels kurds, tal com la premsa oficiosa s’afanya a informar. İ pretenen que a la resta de Turquia tals casos són marginals, aïllats, casuals.
Durant més de dues hores les declaracions de Keskin aconseguiran posar vermell fins i tot el nostre traductor kurd. Per la valentia del seu pensament, i perquè la seva trajectòria avala sobradament la seva valentia. Recordo ara que en una de les entrevistes que he llegit d'ella, el periodista li preguntava sobre el proper ingrés a presó. Eren responia que estava preparada, que volia fer feina dins de la presó, visita la gent que ella havia defensat, les dones, els kurds, els homosexuals, els insubmissos, tots els que ella havia defensat mentrev era en llibertat. İ que volia escriure i treballar en la defensa dels drets dels persos des de dins de la presó, fins i tot estant ella mateixa presa. Només li preocupava el seu pare que estava malalt de càncer i la seva neboda que l'havia vist més vegades presa que lliure.
El periodista, esparverat, li preguntava si era possible prendre's tant alegrement l'ingrés a la presó. Eren, solemne entre les solemnes, va engegar-li: "İ què vols? als kurds ens toca riure front les adversitats! Si no què seria de nosaltres?"

A mi em van matar. Explica-ho!

Ercan Aktas té el parlar i el gesticular d'aquell que coneix la trascendència. En el seu fer hi ha quelcom d'extremadament amical, amable, familiar. Ercan és més vell del que aparenta. Té trenta-quatre anys i n'ha passat 9 a presó. Va ser empresonat en un dels pitjors anys de la guerra entre la guerrilla i l'estat, l'any 1994. Era estudiant compromès en una època on el compromís era delicte. Va ser prou fort per sortir-ne i com en el poema de Vicent Andrés Estellés, avançar decididament i escollir grement assumir la veu d'un poble. Malgrat tot, Ercan no ha parat un sol moment després de sortir de la presó i una de les activitats és la recerca dins de l'Acadèmia d'Història de Mesopotàmia, de la qual n'és cofundador.
Ens trobem al MKM, com ja comença a ser habitual amb tota la gent que ens veiem. Val a dir que mai no havia vist abans un centre cultural quetan afinadament complís amb els objectius que l'etimologia del terme es proposa.
A Ercan li hem trucat perquè sabem que està a punt de treure un llibre sobre alguna cosa relacionada amb el tema que tractem en el documental. gaire cosa més no en sabem. Així que discretament una de les primeres preguntes que li poso (us podeu imaginar que tampoc parla anglès: turc i kurd) mentre fem el te de rigor és el tema del llibre.

Poc després del primer te ens convida a fer l'entrevista en un altre racó, prop de la plaça de Taksim. Acceptem de grat. Al racó en qüestió s'hi entra trucant primer a la porta. És una café agradable i acollidor. A la taula on ens asseiem hi seuen una noia, que ens farà de traductora del turc a l'anglès, i un noi que em sona molt i molt d'haver-lo vist en algun lloc. Mentre ens saludem i ens donem les mans vaig pensant i pensant fins que quan sento el seu nom, Mehmet, li afegeixo tot d2una el cognom, Tarhan! i somriu mostrant modèstia. És Mehmet Tarhan, insubmís. Li comento que en alguns mitjans digitals catalans s'ha parlat d'ell en més d'una ocasió. Mehmet em pregunta irònicament per què doncs no va rebre mai cap postal de Barcelona mentre va estar tancat a presó. Somric estúpidament. Quina resposta esperava?

İnstal.lem la càmera i comencem a xerrar. Primer ens explica el treball de l'acadèmia. Tenen tres seus, una a Diyarbakir (Amed, en kurd), l'altra a Urfa (Riha, en kurd) i la darrera a İstanbul mateix. Des d'allí es van proposar dos grans projectes. El primer és el de recuperar la història de Mesopotàmia i, en general, la història de l'Orient Mitjà i del Kurdistan, doncs és una història escrita sempre des d'Occident i per a Occident. El segon gran objectiu és donar la ploma a la mateixa gent perquè escriguin la història recent i no deixin que ningú l'escrigui per ells ni la redueixi a estadístiques ni xifres deshumanitzades.

En els deu anys de conflicte entre la guerrilla i l'estat van morir aproximadament 30.000 persones, la gran majoria kurds i militants d'esquerra. Però també soldats de lleva de l'exèrcit turc, i policies, i guerrillers kurds paramiliştars a sou de l'estat. L'acadèmia de l'Ercan es va proposar dos anys enrera posar en marxa un mètode de recerca històrica que consisteix en transformar les xifres en històries personals. La guerra no són estadístiques, són milers de tragèdies: el mort 21.345 de la guerra va deixar potser una nòvia, l'afició a la lectura, les pel.lícules egipcies, tres germans i un pare enfonsat en la misèria. Potser va deixar un buit enorme en la seva colla d'amics, en el treball que tenia, en el poble on vivia. Per la hişstòria oficial tots seran recordats com terroristes menjanens, però potser el mort 21.345 era tan sols un treballador jove compromès, potser pagès en un dels milers de pobles cremats del Kurdistan, potser estudiant que va cometre l'error de celebrar el dia de la llibertat del seu poble kurd, el Newroz, i tal gosadia li va costar un tret al cap front al marjal d'una carretera qualsevol de la seva terra natal.
Ercan explica que en més d'una ocasió els grups d'investigadors voluntaris de l'acadèmia, després d'una primera visita als familiars del mort, havien de parar, recollir-se i reflexionar per poder posar-se a la pell de la desolació de la persona que anaven a visitar. Explica que, per exemple, una dona kurda havia perdut set familiars durant la guerra: uns perquè es van unir a la guerrilla quan l'exèrcit els va cremar el poblat; els altres perquè eren germans i pares dels que s'havien unit a la guerrilla; el darrer fill resta desaparegut des de fa 8 anys després que l'exèrcit els forcés de nou a abandonar el poblat que els havia acollit després que el seu fos cremat.
L'inesperada entrevista amb Ercan ha resultat ser de les més interessants fins ara. Hem estat tres hores parlant i parlant sense parar. Primer ens haviem proposat fer preguntes preparaedes; després tot s'ha anat convertint en una conversa que hem hagut d'acabar en una altra sala perquè la primera ja s'omplia massa de gent i el soroll no permetia continuar la feina de la càmera de vídeo.
El llibre surt demà a les llibreries. 2.000 còpies. Ercan ens promet que demà mateix ens farà arribar un exemplar i una còpia d'un CD que han editat amb tots els casos que han treballat fins ara. İ poc després ens donem les mans i dos petons i marxem a sopar. Lahmacun i pide. Com cada dia ja és ben fosc i encara estem dinant. Potser si ens llevessim més aviat i dinessim abans de començar la feina no ens veuriem forçats a aquesta mena de Ramadà involuntari.

La teoria del Bukalemon

“El poble kurd és un Bukalemon (camaleó)”. Així de misteriós i metafòric se’ns expressa el músic kurd Mehmet mentre fem el ressopó al seu apartament d’Üsküdar, a la riba asiàtica d’İstanbul. Mehmet té una dona que és professora de turc en una escola mitjana, entre l’escola primària i el liceu. Mehmet ens diu que és una ironia i una paradoxa: la dona és kurda i exerceix de professora de llengua turca. İ demà toca aniversari de la mort d’Atatürk i les escoles primàries, mitjanes i liceus de tot el país faran actes solemnes, cantaran himnes a la pàtria turca i al seu destí quasi diví, hissaran banderes, formaran en files els alumnes, rellegiran grans frases del fundador de la República i la dona de Mehmet tornarà a casa probablement contrariada, sinó enfurismada. Malauradament no parla anglès i no pot seguir la conversa. La filla de deu mesos ja l’han posat a dormir. És diu Zin, com la noia de l’epopeia romàntica kurda “Mem-u Zin”, Mem i Zin. Com no podia ser d’altra manera, la història d’aquests dos enamorats kurds acaba en tragèdia. No pot ser d’una altra manera perquè són kurds i tal com apunta Mehmet, el poble kurd és sobretot un poble desafortunat.
“Ningú ens ajuda. No signifiquem res per a ningú”.
Mehmet ens explica orgulosament la seva teoria del camaleó. Hem tret la càmara i comencem a gravar. El conflicte del poble kurd és com un camaleó. Ha existit sempre: sempre hi ha hagut revoltes kurdes, des de temps immemoriables, contra totes les formes d’ocupació que ha sofert el nosre poble. Però a cada època el nostre poble planteja el conflcite en termes diferents, canvia el color com els camaleons. Fins a principis del segle XX les revoltes eren feudals, de la perifèria de l’imperi otomà contra el centre: el conflicte kurd era un problea d’autonomia feudal. Als anys vint, els anys de la fundació de la República turca, el conflicte kurd era un conflicte de presa de consciència nacional. Als anys setanta i vuitanta, les revoltes kurdes porten el segell de la lluita de classes. Actualment el conflicte –continua Mehmet- és un conflicte postmodern, basat sobre qüestions d’ètnia i identitat.
Hem de tenir un fil conductor per al nostre documental, per al nostre treball de recerca sobre el Kurdistan. Mehmet insisteix sobre aquest punt repetides vegades. Poster el nostre fil conductor, almenys en part, sigui la seva teoria del Bukalamon.

Noam Chomsky vs. Kemal Atatürk

Hem anat a dormir tard altra vegada i pel matí no hi ha qui es llevi. A les deu hem de ser al Centre de Cultura de Mesopotàmia (MKM) per entrevistar-nos amb la seva directora, Elif. A la una hem de ser a l'altra riba del Corn d'Or, al barri d'Un Kapane, per entrevistar-nos amb l'editor d'Aram Yayincilik.
A les deu arribem al MKM, increïblement puntuals. La cafeteria està pràcticament buida. L'entrevista la farem al despatx d'Elif. Encenem la càmara i xerrem sobre música, llengua i literatura kurdes. İ també sobre política. Quan acabem l'entrevista i ja comencem a acomiadar-nos, Elif ens atura i ens renya. No li hem preguntat absolutament res sobre les dones. Doncs explica'ns.
Elif forma part del moviment feminista kurd i amb orgull ens dóna a conèixer la darrera decisió que les dones del moviment han près: quota de 40% en totes els òrgans del moviment on hi ha dones kurdes del moviment que hi participen: des de la guerrilla, als partits polítics, els diaris i el mateix MKM.
Amb més presses que educació marxem cap a la propera entrevista. Sortim d'İstiklal cap a Pera i des d'allşi baixem camşnant per la carretera que creua el Corn d'Or. Resulta obvi que el camí que hem agafat no és precisament per a vianants i en diverses ocasions ens veiem encerclats per hordes de cotxes que en la darrera cosa que pensen és en deixar-nos creuar. Després de molt buscar trobem l'edifici que el director d'Ülkede Özgür Gündem ens havia indicat. És un edifici ple de despatxos buits. A l'únic despatx ple de la planta baixa ens responen d'allò més antipàticament quan preguntem per l'editorial. O bé és que són antipàtics de per si, o bé l'editorial que busquem no és gaire estimada per segons qui.
En un dels despatxos del cinquè pis trobem finalment l'editorial. L'editor no hi és. El truquen, vindrà. Ningú parla anglès; només turc i kurd. Així que altra vegada com podem els expliquem qui som, què fem i d'on venim. Ràpidament entenen que sense traductor no hi haurà entrevista. Aixşi que truquen també a Deniz, que és algú de l'editorial que sap anglès.
Hamid Kankiliç, ex-pres polític, tancat vint anys a la presó per pertinença al Partit dels Treballadors del Kurdistan, és l'editor d'Aram. Mentre parlem abans que arribi la traductora, Hamid ens ensenya els títols de l'editoral: Noam Chomsky per tot arreu. Aquest, ens indica, és el llibre de Noam Chomsky que fa quatre anys ens va suposar un procés que no es va resoldre fins que el mateix Chomsky va presentar-se al judici i, davant l'atenció de l'opinió pública mundial, va assumir tots els càrrecs en la seva persona. Aquest altre te'l regalo, em diu. És el darrer llibre de Chomsky; el traductor, els editors i el director de l'editorial Aram tornen a estar acusats d'atacar la identitat turca i les seves institucions per haver traduït i publicat al turc Chomsky.
Deniz arriba. Una noia jove que intentarà sense gaire èxit fer-nos de traductora.
Hamid parla sopes i a mi m'està a punt de fer riure de valent en diverses ocasions. Diu: "Biz Zozializt bir hareketimiz" (Nozaltres zom un moviment zozialista).
Deniz no deu tenir més de 22 o 23 anys, va acabar empresarials l'any passat i ara treballa a mitja jornada en aquesta editoral. És mig àrab perquè ve de Hatay, del Sanjaq d'Alexandreta, la província àrab que Turquia es va quedar en detriment de Síria a l'inici de la República. És mig kurda i li pregunto si a İskenderun, Alexandreta, hi ha kurds, com alguns mapes ètnics mostren. İ tant que n'hi ha!, em respon. İskenderun és Kurdistan! Deniz a més és alevi i somriu orgullosament. Deniz, a més, és música en un grup de dones que toquen música ètnica. És feminista convençuda i, quan ens du a veure assajar el seu grup de música, ens pregunta ingènuament: com şes ser revolucionària al vostre país, a Catalunya?
El local on assagen pertany al MKM i està a Pera, a la vora de la seu de la televisió nacional turca TRT. S'hi entra trucant al timbre i şes que nomşes entrar quatre fotografies de quatre dones pengen de la paret. No cal que ningú ens expliqui qui són, ja vam veure què signifiquen fotos penjades a la seu del diari Ülkede Özgür Gündem. Però Deniz ens ho recorda: són quatre màrtirs del Centre de Cultura de Mesopotàmia que van unir-se a la guerrilla i allí hi van perdre la vida.
De les tres persones que ens hem trobat avui, Deniz és de llarg la que més ens marca i ens impressiona. Més tard anirem sense ella a Eski Beirut, un bar de la meva època d'estudiant a İstanbul, i allí Deniz continuarà estant present. Durant hores discutirem sobre la dona, sobre la maternitat, sobre l'educació sexista, sobre la dona kurda... De fet, passaran molts dies fins que puguem païr Deniz.